[Salvador Pérez] Tanquem el passat, i acabem amb l’oblit

No Comment

Mentrestant la Llei de Memòria Democràtica intenta anar avançant amb la seva aplicació, i ja veurem com anirà atenen el comportament de la Judicatura corrupta i el servei de l’extrema dreta, així com a Madrid, amb la presidenta Ayuso intentant fer una llei de protecció del Monument dels caiguts, l’alcalde fen homenatges als criminals, el PP i Vox, boicotejant tot el que poden a aquesta llei, que ja afirmen que quan arribin al govern, l’eliminaran, simple i ras.

És més, van començar molt ràpid amb la tomba de Queipo de Llano, a Sevilla, amb molta eufòria i capçalera als mitjans de comunicació i desinformació, però ara sembla que aquell moment s’ha aturat, com sempre, ja veurem si el govern actual és capaç de tirar-la endavant amb tota contundència o, davant la cridòria dels de sempre, acaba fen un exercici d’espantada.

Però bé, jo em vull centrar en la situació a Terrassa, on m’interessa que es comencin a normalitzar certs aspectes que fa anys que es van denunciant i els diferents governs locals han mirat a una altra banda, ara aquesta llei hauria de servir per actuar sense dilacions, ni excuses.

S’ha començat a debatre i reflexionar sobre els aspectes relacionats amb si cal treure els honors a tot un seguit de personatges relacionats amb el franquisme. Altres només per allò de ser considerats màrtirs, així com a bisbes i capellans servidors del règim. Alguns proposen analitzar i avaluar-ho i anar seccionant aquells honors rebuts. Altres considerem que ens deixem de fer llistats i fem net i ras, tots eren addictes a un règim criminal, estaven al seu servei i encantats de la seva existència, és més, la mateixa llei reconeix la seva manca de legitimitat. Llavors el debat està tancat, és del tot innecessari i no cal blanquejar ningú.

En quan al llistat dels considerats màrtirs pel franquisme, on l’únic mèrit era haver estat assassinat pels “rojos”, sense entrar en cap més consideració en quant si havien tingut responsabilitats repressores abans de 1936, i aquells que quan es produeix el cop d’estat criminal, li donen suport de forma clara i explicita. Per tant, aquest és un apartat complex, perquè per desgràcia, el llistat de màrtirs assassinats pels criminals que s’aixequen contra la República, és molt més extens i no tenim prou carrers ni espais públics per retre’ls homenatges i reconeixements.

El mateix passa amb el nomenclàtor, que d’una vegada ha de canviar i normalitzar-se, acabant amb tots aquells franquistes que tenim presents encara, això afecta a militars, polítics, bisbes i capellans. I una societat com la nostra que se suposa laica, ha d’haver-hi menys influència del catolicisme imposat, plena de verges, bisbes i conceptes a revisar i eliminar. Cal que el nomenclàtor deixi de ser un referent del poder dominant, i sigui el recull de la pluralitat de la societat. I en aquest cas, hi ha molta feina a fer i deixar-se de satisfet a determinats sectors del poder, ja sigui religiós, econòmic i social.

I en quan al llistat de personatges amb mèrits, honors, medalles i fills adoptius de la ciutat, així com tenir un carrer o referència en l’espai públic i nomenclàtor, a qui l’Ajuntament va fer aquests reconeixements durant el règim franquista, tots han de ser eliminats sense cap consideració:

Antonio Federico Correa Veglison, Ramon Sanahuja Marce, Maria del Carmen Angoloti Mesa “Duquesa de la Vistoria”, Francisco Salvans Armengol, Francisco Sabater Ametller, Joaqun Amat Llopart, José Antonio Elola-Olaso, Jose Moncau Farres, José Alberto Palanca Martínez-Fortún, José Ibáñez Martín, Joaquin Ruíz Giménez, José Homs Bages, Juan Antinio Samaranch Torello, José Maria Palau Serra, Miquel Palomares Tirado, Tomás Pursals Sanpons, Ramon Ferreiro Rodríguez-Lago, Simeon García Ribas, Juan Vázquez de Mella Fanjul, José Clapés Tarragona i per últim, el que ja fa anys, que se li hauria de mantenir cap referència, Alfons Sala Argemí, retirant el nom del Passeig i el monument, la placa del carrer Puignovell davant la façana de l’escola Petit Estel, i la medalla d’or de la ciutat. Si a algú li preocupa que fer amb tot això, que es guardi al magatzem municipal, o en un espai dins el Museu de Terrassa com a record als criminals i al franquisme en un apartat pedagògic perquè coneguin una època i als seus botxins.

I deixar de perdre el temps en tots aquests personatges, i dedicar-ho a recordar, homenatjar i dedicar els espais públics a molts d’ells i elles oblidats, com, a tots els deportats assassinats en els camps d’extermini nazis (Magí Costa, Joan Seralolls i així una llarga llista). A dones com a Teresa Torrelles i moltes d’altres. Als alcaldes republicans durant la guerra civil, com Enric Aldave, Francesc Sàbat, Ramon Soler, Marcel·lí Sàbat i Joan Prat. I la llarga llista d’exiliats i assassinats pel règim criminal, com l’Espartacus Puig, Joan Ullès Bascompte.

I sobretot, aprofitar per a recordar i homenatjar a persones com l’Antoni Font, memòria viva encara d’uns temps, de l’exili i la repressió, que ha treballat i lluitat quan ningú ho feia, per a recuperar la memòria històrica i fosses de molts republicans tant a nivell local, com de Catalunya. I el més lamentable, és que mentrestant a molts pobles de França i a nivell de Catalunya ha rebut reconeixements a la seva tasca, la seva ciutat el té totalment oblidat de forma vergonyosa. Però bé, aquesta és la nostra realitat, on l’oblit ha estat practicat des de la farsa de la transició.

Per tant, deixem-nos de blanquejar els franquistes, de buscar els bons i els dolents, els mereixedors de mèrits i els que no. No hi ha franquisme bo i el dolent, aquest és un sol cos estructural, amb un ideari únic, i un sol element bàsic, criminal per essència on fonamenta la seva existència, i tots aquells que li van donar suport, adhesió i fortalesa. I en aquell règim, hi havia els criminals tacats de sang, i els que li donaven suport des dels diferents àmbits, entitats, institucions i de forma individual, això si, tots còmplices i al seu servei.

Recuperem als oblidats, que són qui de veritat mereixen la nostra atenció i reconeixement, i tanquem una etapa negra de la nostra història, que mai s’hauria d’haver produït. I deixem-nos de falsos debats intel·lectuals i suposadament especialitzats, per tancar el tema d’una vegada i que el Ple Municipal prengui decisions d’una vegada i es comprometi a fer el que ja fa anys havia d’haver fet, sense esperar al que digui cap comissió ciutadana, i anar remenant la perdiu, per no decidir res.

Salvador Pérez Riera

Related Articles

Deixa un comentari