[Salvador Pérez] Un any de pandèmia, podria ser una oportunitat

No Comment

Fa més d’un any que el covid-19 conviu amb tots nosaltres. El 14 de març de 2020 va haver-hi la primera víctima a la nostra ciutat, i des de llavors hem patit unes quantes víctimes més. Molts hem vist com coneguts, familiars i amics es veien afectats. Alguns ens deixaven definitivament, d’altres entraven a les unitats de cures intensives i tenien la sort de sortir-ne, d’altres restaven aïllats en donar positiu.

Tot era estrany i la vida patia canvis importants en tots els àmbits, la pandèmia entrava a les nostres vides d’una forma directa i generava molts dubtes i confusió. I el pitjor de tot, és que ningú sabia què passava, ni què calia fer. Un simple virus era capaç de transformar totes les nostres vides i demostrava la feblesa humana, i ens posava en el nostre lloc, quan pensàvem com hem fet sempre, que dominàvem el planeta.

Les autoritats polítiques i sanitàries no tenien gens clar quines mesures calia prendre, anaven fen tombs i provatures, en molts casos sense cap sentit. Afirmacions com que era una grip, que si era un virus provinent d’algun animal, que si la Xina, que si s’havia fabricat en un laboratori, que si…, ignorància i desconeixement.

La distància de seguretat, que si la mascareta, que si…! Senzillament, com cecs buscant evitar anar topant amb qualsevol cosa. Els experts van començar a aparèixer i cadascú anava dient la seva, i la ciutadania no entenia res, i van començar les especulacions i la ignorància. I el que és pitjor, tothom es va convertir en expert, i a treure conclusions fora senyades.

I van venir els confinaments totals, tancament d’escoles i la prohibició de sortir dels habitatges, els aplaudiments als balcons i finestres en suport als sanitaris, els veïns fent de policia i denunciant sense cap criteri, i els responsables polítics del govern, amb el Dr. Simon i els uniformats (militars, guàrdia civil i policia) parlant de guerra patriòtica, que encara va generar més confusió i preocupació.

I la nostra ciutat, Terrassa, no va ser una excepció. El confinament total i el toc de queda ens va sorprendre, vàrem tenir d’adaptar-nos a una situació mai viscuda i recordada. Tancats a casa, sense sortir, ni anar a treballar durant uns dies, el teletreball com a mètode, i buscar com viure i conviure al nostre habitatge, que molts el vàrem conèixer en aquells tres mesos de confinament.

Molts van descobrir la importància de tenir un patí o una balconada, petita o gran. De viure en un habitatge petit o gran, fosc o il·luminat. De què fer amb el nostre temps lliure, sobretot, al disposar de molt temps, en una societat, on no hi ha moments de parada i reflexió. Tot és producció, treball, neguit…, ara calia parada, disposàvem de temps i molts no sabien què fer-ne, com gaudir-lo i aprofitar-lo. I un altre aspecte important, moltes hores convivint amb la família junta, per tant, com aprofitar aquesta joia i oportunitat per a conviure, relacionar-se i aprofitar un temps disponible. Massa coses que una societat i forma de vida havia malmès.

Alguns tenien l’esperança que la pandèmia ens faria pensar, reflexionar, seria una oportunitat per a fer les coses diferents, i quan sortíssim, tindríem una altra actitud vers la vida i la forma d’afrontar-la, seriem diferents, i posaríem en qüestió el model econòmic i de societat.

Il·lusos, el model, el sistema i el fons, segueix igual. Només han canviat algunes formes de funcionar, hem tingut d’adaptar-nos a les normes, distància, mascareta, i rentar-se les mans. Les pautes i relacions socials han canviat, tot s’ha complicat i la llibertat i els drets s’han reduït d’una forma evident.

I s’ha obert el gran debat i dilema, salut o economia, què cal prioritzar, com ho fem, quines mesures cal prendre. I aquí va començar la disbauxa, les contradiccions, les normes mal explicades i poc pedagògiques, i com establir les prioritats.

Un virus, una cosa tant simple, ha capgirat les nostres vides, i ens ha posat davant d’un mirall per veure les nostres febleses i debilitats com a societat, que no sap com afrontar les solucions. Uns governants incapaços de posar-se d’acord en quines són les prioritats, s’ha demostrat que son un Estat empobrit, corrupte. Uns cauen en la misèria, i d’altres cada cop es fan més rics. I tot el tema de les vacunes demostra que som una societat sense ànima, ni ètica, ni escrúpols. Per tant, la pandèmia no ens ha canviat, per desgràcia.

La nostra ciutat, com totes, ha hagut de derivar recursos per a ajudar els diferents sectors ciutadans, els que han perdut la feina on les dades d’atur són preocupants. Sectors econòmics molt fràgils que ja veurem si podran recuperar-se. L’Ajuntament ha hagut de canviar l’ordre de prioritats i rebaixar els seus objectius per a millorar serveis i inversions.

Però per desgràcia, la pandèmia també ha servit d’excusa per a no millorar els serveis, alguns molts deficients des de fa uns anys. I s’ha perdut una oportunitat per a millorar en tots els aspectes relacionats amb el Medi Ambient, com per exemple en temes de mobilitat, contaminació de l’aire on havíem aconseguit reduir les emissions de forma important, i d’altres accions posant la sostenibilitat mediambiental per davant dels interessos econòmics.

La pandèmia ha estat una desgràcia, sobretot en temes de mortalitat i d’afectats, però podia ser una oportunitat per a reflexionar i refer el nostre model de vida, social i econòmic. Refer el model de ciutat, on la qualitat de vida, entesa en termes de millora del Medi Ambient com un element prioritari, i no secundari, subordinat als interessos econòmics de sempre.

De la pandèmia en la seva forma actual en sortirem, si d’una vegada arriben les vacunes, i es deixa d’especular i fer negoci miserable amb les mateixes. El que tinc seriosos dubtes, és si haurem aprés alguna cosa i si serem capaços d’aprofitar per a fer-ho d’una altra manera.

Avui els nostres drets de ciutadania estan limitats i amenaçats. El número de desnonaments ha augmentat, hi ha més persones empobrides i sense recursos, i les perspectives de present i sobretot, de futur, no són gens clares per als nostres nets, fills, i joves en general.

Hi ha una cosa ben clara, la pandèmia ha arribat per quedar-se, com d’altres virus que conviuen amb nosaltres. La normalitat esperada, serà diferent, però arribarà. El que no tinc tant clar és si haurem resolt les altres pandèmies que patim com a societat des de fa anys.

I els nostres governants, ja sigui a nivell municipal, autonòmic, de l’Estat, hauran d’acostumar-se a deixar-se d’amagar amb excuses, i resoldre el conjunt de pandèmies com l’habitatge social, la feina, la corrupció, la contaminació, el Medi Ambient…

El present i el futur a la nostra ciutat, passa per resoldre aquestes pandèmies, tenir clares les prioritats i canviar el model de societat i econòmic. I aquesta pandèmia hauria de ser una oportunitat per a fer-ho, que el govern municipal hauria d’aprofitar de veritat.

Salvador Pérez Riera

Related Articles

Deixa un comentari