En relació a la tribuna del president de Mina d’Aigües publicada en el Diari de Terrassa del 24 de setembre d’enguany, on limita la qüestió del futur de l’aigua de Terrassa a criteris d’eficiència econòmica i financera, i eficàcia tècnica, haig d’afegir una qüestió bàsica: l’aigua com a dret de les persones.
L’aigua com a bé comú i necessari per a la vida sempre ha estat una font de conflictes entre veïns, entre pobles i entre Estats, des de l’antiguitat. També ha estat font d’enriquiment de l’home en la seva fase de captació i distribució per cobrir les necessitats de les llars i la comunitat en general.
El mateix origen de Mina d’Aigües a Terrassa ens porta a veure com va néixer per cobrir les necessitats de la industria tèxtil a la nostra ciutat. Els ciutadans ja cobrien les seves necessitats des dels pous que havia al mateix poble [vegi’s el cas de la cooperativa Els Amics, al barri de Pere Parres]. Per tant, va ser una necessitat mercantil la que va decidir que una entitat pública, l’Ajuntament de Terrassa, donés satisfacció als empresaris de la ciutat. És a dir, l’aigua al servei d’uns pocs ciutadans.
No hi havia reglamentació que donés protecció al ciutadà front al capital. L’aigua era una mercaderia més de l’activitat empresarial i per aquest fet formava part de l’oferta i la demanda, i curiosament va estar molt de temps fins que l’aigua abastés de forma controlada a la totalitat dels ciutadans, visquessin al casc urbà o a la perifèria.
¿Quants immigrants van haver de buscar la forma de subministrar aigua a les seves llars en aquells anys del “desarrollismo económico” dels anys 50 i 60, excavant pous, anant a les fonts? Quantes families de St Llorenç i Grípia van estar anys bevent aigua més o menys bevible de les fonts de les Canyes o de la Grípia? Així va ser també a la resta dels barris, mentre Mina subministrava aigua a les fàbriques dels Badrines, Sanahuja, Aymerich, Sala, Ventalló, Torredemer, etc, etc. Quants immigrants van construir “cloacas” col·lectors als carrers sense urbanitzar per poder treure les aigües fecals de les seves llars?
L’accés a l’aigua potable, el disposar d’una xarxa de clavegueram i el tractament dels residus són necessitats fonamentals per a qualsevol ésser humà. En aquests moments, al món hi ha més de 1.200 milions d’éssers humans que no tenen accés a l’aigua, o accedint a aigües contaminades que maten a 4 milions de persones cada any. És una realitat esgarrifosa.
El 28 de juliol del 2010, l’aigua va estar declarada per l’ONU un “dret humà bàsic per a la vida”, i per tant és patrimoni de tota la Humanitat. Fa uns dies, el Parlament Europeu va aprovar una ICE (Iniciativa Ciutadana Europea) que exigeix, a través de quasi dos milions de firmes, una gestió pública i acord amb els drets humans de l’aigua i del sanejament. Així mateix va aprovar que l’aigua no havia de ser un bé mercantilista en les negociacions comercials en Europa.
Si hem de parlar de criteris d’eficiència econòmica i financera, i eficàcia tècnica, no ens hem d’apartar d’aquest objectiu universal de dret humà. L’eficiència no va lligada al marc jurídic d’una activitat econòmica, sinó que pertany a l’activitat de l’ésser humà i l’organització del treball. Per arribar en aquest objectiu d’eficiència només cal tenir en compte de fer les coses ben fetes.
Per cert, en lloc de fer aquesta política empresarial de caràcter paternalista podria haver dedicat recursos a atendre la millora de la xarxa de distribució de l’aigua a la nostra ciutat. Sembla que hi ha uns 247 Km de canonades de fibrociment, material altament perillós en la seva manipulació, per portar amiant en la composició de fabricació, que restaran aquí quan vostès surtin de la gestió de la nostra aigua.
També podria haver posat la seva aportació a l’emergència social evitant els talls de subministrament als afectats per aquesta brutal crisi; i en els acords de compensació que vostè té amb l’Ajuntament podria haver reduït el preu de l’aigua d’aquests ciutadans a valor de cost. Per evitar això, la gestió de l’aigua ha de ser pública.
Volem que sigui pública per poder beure l’aigua de l’aixeta de casa. Ara la portem del súper i ens suposa uns 300 Euros/any de despesa addicional. Volem conèixer les dades de l’anàlisi de l’aigua. Volem poder participar en la seva gestió del dia a dia. Volem poder veure els comptes de cost del servei.
Volem que l’aigua sigui protegida de les especulacions capitalistes. No ha de ser font d’enriquiment d’AGBAR. Ha de ser un bé protegit al 100% des del lloc de captació fins a l’aixeta de les llars dels ciutadans, per això ha de ser pública.
Crec que Mina d’Aigües hauria d’aportar una auditoria als representants públics del nostre Ajuntament i justificar que els números que han fet durant aquests 36 anys han estat els correctes. Mina té la concessió de més municipis, com Rellinars, Ullastrell, Matadepera, Vacarisses i Viladecavalls, i això ha pogut confondre els qui han anat presentant els números justificatius dels cost per determinar les taxes (és humà equivocar-se). Seria la forma de rematar el procés amb la màxima transparència, com manifesta últimament el nostre alcalde Jordi Ballart. Si fos pública no parlaríem ara de tot això.
Antonio Machado
Deixa un comentari