En relació a l’article del senyor Cardús, publicat al Diari de Terrassa el passat 2 de juny, la Taula de l’Aigua vol exposar la seva opinió al respecte. Amb el títol: “Qui vol quedar totalment atrapat per l’estat?” el senyor Salvador Cardús torna a fer una crítica al fenomen social promogut per entitats, plataformes, organitzacions i persones que lluiten per aconseguir una societat més justa per a tothom i, per tant, més lliure d’interessos privats on el lucre i l’obtenció de beneficis són la principal aspiració.
El senyor Cardús, per començar, passa per sobre de les reivindicacions socials del col·lectiu de treballadores del servei de menjadors escolars que demanen que aquest passi a ser gestionat de forma directa per l’Ajuntament de Terrassa. També es pregunta en què milloraria el servei de Salut a Terrassa si la gestió de Mútua fos pública? I com no, torna a treure un tema que des de fa molt de temps li treu la son, la remunicipalització de l’aigua de Terrassa.
També fa uns comentaris molt punyents, quan afirma “ho dic ben clar: soc del tot contrari a un model de societat en què l‘Administració Pública tingui la gestió directa de tots els serveis públics,” o bé quan afirma, sense cap mena de justificació, “hi ha experiències que demostren que no són garantia de racionalitat en la despesa ni en la eficiència”.
Es refereix a raons ideològiques quan es defensa la recuperació de la gestió del servei de menjadors per part de l’Ajuntament, o quan hi ha qui s’oposa a la renovació de la concessió de Mútua del Servei de Salut. És que potser la seva posició defensant aferrissadament el sistema de gestió públic-privat no denota la seva ideologia neoliberal en la qual tot pot esdevenir negoci?
Ens decep que una persona de renom com vostè, faci afirmacions i conjectures amb un to personal molt accentuat però sense aportar cap font que acrediti el que està exposant. Frases com ”res no fa pensar que aquesta gestió pública hagi de tenir avantatges sobre el model actual” no aporten res al debat i són del tot apriorístiques. Manté una ideologia, pel que exposa en el seu article, basada en la defensa de monopolis privats i, fins i tot, de la mercantilització d’alguns serveis bàsics com pot ser el dret a la salut, a un treball digne i el dret a la gestió pública de l’aigua.
En referència a les seves exposicions, és probable que s’hagin de buscar altres formes per superar algunes de les dificultats que implica la presa de decisions en l’estructura pública, però és un fet irrefutable que la qualitat democràtica, la transparència que s’aplica en la gestió pública i en les formes de control i rendició de comptes no són equiparables a la privada on la “llibertat d’empresa” va intrínsecament lligada a l’opacitat que mai hauríem de permetre en un servei públic i que així hem d’exigir com a societat.
Per altra banda, nosaltres entenem que els serveis socials bàsics han de garantir l’equitat entre les persones, i mai han de servir per fomentar l’obtenció de beneficis privats o sobre costos com l’IVA que en el cas d’una gestió pública i directa l’administració en queda exempta.
Des de la Taula de l’Aigua de Terrassa podríem aportar el nostre criteri sobre els avantatges que comportaria municipalitzar el servei de menjadors escolars o aconseguir una gestió pública de la salut, però aquestes reclamacions socials ja estan ben representades per altres entitats i organitzacions, com els sindicats i la Marea Blanca que són els que poden donar la millor resposta sobre aquests temes concrets.
En la part que ens afecta, li podem aportar dades que demostren que el canvi de gestió de l’aigua a Terrassa, de privada a pública, ha afavorit la ciutadania pel que fa als preus de les tarifes, les inversions i la transparència de la seva gestió, malgrat totes les dificultats que està afegint Mina amb la judicialització del procés del traspàs a la gestió pública. A tall d’exemple: d’uns resultats positius de 1.200.000 € que declarava Mina-Agbar en un any per tot el Grup (Terrassa, Ullastrell, Matadepera, Viladecavalls), només atribuïa uns 500.000 € al benefici particular de Terrassa. Amb la nova gestió, s’han registrat uns beneficis nets de Taigua de més 3 milions anuals, als quals hem de sumar les inversions realitzades en cada període: (1.090.000 € invertits el 2019); (2.440.000 € invertits el 2020); (Pressupostats per inversions: 4.228.000 € per al 2021). Tot això s’està fent amb les tarifes de l’aigua congelades des del 2014, ja que les successives propostes d’augment d’aquestes per part de Mina en els darrers dos anys de la seva gestió, no van ser acceptades per part del Ple municipal. (Fonts: https://www.taigua.cat/wp-content/uploads/2021/03/PRESSUPOST-Terrassa-Cicle-de-lAigua-EPEL-Taigua-2021.pdf)
Aquesta opacitat econòmica de la gestió privada de Mina-Agbar ha comportat que no es realitzessin les inversions necessàries en la xarxa de distribució del servei i que la majoria dels elements de la xarxa superessin els 40, 50 i fins i tot 70 anys de la seva vida útil i es mantinguessin unes pèrdues d’aigua superiors al 23 %. Aquesta falta de control dels ingressos i guanys declarats a la baixa de Mina-Agbar va servir, en moltes ocasions, per justificar una pujada de preus de les tarifes de l’aigua sense cap auditoria externa que ho avalués. El preu de les tarifes de l’aigua a Terrassa es va incrementar en el període del 2003 al 2014 un 68,55%. En canvi, la suma dels IPC corresponents al mateix període a Catalunya va arribar a un 26,4%. En conseqüència, l’increment del rebut d’aquet període va ser, de forma totalment injustificada, d’un +42,15 % superior a l’IPC de Catalunya.
Pel que fa a la plantilla de Mina, va haver d’estar molts anys amb el conveni i els sous congelats. Amb el canvi a la gestió pública, va ser subrogada, se li van respectar les condicions econòmiques i laborals, i en l’actualitat Taigua està negociant amb el comitè d’empresa un nou conveni col·lectiu mentre continua aplicant els increments de l’IPC anual. Però, és que a més, als treballadors i treballadores se’ls hi reconeix una representació de ple dret al Consell d’Administració de Taigua.
Una altra consideració a tenir en compte és que amb Taigua no s’ha produït cap tall de subministrament per impagament de les factures per motius econòmics, enfront dels més de 14.000 talls dels darrers anys per part de Mina. Avui, l’aigua a Terrassa és considerada un dret humà per a tothom lluny de l’objectiu d’obtenir dividends per als accionistes com passava amb Mina Agbar.
Avui, la ciutadania organitzada a través de l’Observatori de l’Aigua de Terrassa (OAT) participa de ple dret al Consell d’Administració de Taigua, amb dret i accés a la informació; en les decisions estratègiques, i en la tasca, no sense esforç, per la millora de tots els aspectes relacionats en la gestió integral de l’aigua. També, en la superació d’antics mètodes i vicis de l’antiga concessionària, i sobretot, en rebatre els atacs judicials.
Només ens resta animar als sindicats, col·lectiu de treballadores, i a la Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública de Terrassa perquè segueixin persistint en la seva lluita que és la lluita de totes, per la transparència dels diners públics, per la millora de les condicions laborals de les treballadores i per la millora de l’atenció sanitària.
La recuperació dels serveis públics són drets i necessitats irrenunciables.
Taula de l’Aigua Terrassa
Deixa un comentari