[Toni Marcilla] A cel obert

No Comment

Abans que la comunicació sense fils arribés per fer-se imprescindible, a casa la meva mare ja l’havíem inventat. Nosaltres li dèiem “claraboya”, que és una paraula interessant, perquè no diu res tot i que, els habitants dels quatre pisos de l’edifici on vivíem, l’utilitzessin com si no pogués haver-hi un altre i, molt sovint, com a canal formal de comunicació. Celobert diu bastant més, malgrat no ser del tot definitiu per a descriure el que nosaltres teníem.

En resum, una cavitat buida, similar a la necessària per a instal·lar un ascensor, però sense ascensor, que permetia que entrés llum a totes les habitacions interiors que connectaven amb ella i proveir d’una mica de ventilació. Claraboya, doncs, des d’ara fins al final; ja us he dit que m’agrada molt més la paraula. Una paraula que, per a mi, servia també per connectar dos mons. El del quart pis on jo vivia, tediós i en blanc i negre, i el del segon, on vivien els meus tiets, festiu, imprevisible, il·lusionant.

Quan el telèfon va arribar a “casa meva”, la claraboya es va tornar igualment imprescindible. El nostre número de telèfon era el mateix que el dels meus tiets. És a dir, que utilitzàvem la línia dels meus tiets, bàsicament; i davant qualsevol requeriment, la meva tieta treia el cap per la fabulosa claraboya per cridar des del seu lavabo: ¡¡Antonio!! ¡¡Al teléfono!! Pot sonar a Berlanga o a Fellini, però això és tan real com qui us escriu i no arriba a 40 anys enrere.

Per la claraboya van arribar invitacions per anar a buscar aigua a la Fuente de las cañas, per baixar a prendre cafè, per anar demà a la platja a Blanes, per anar a les Caves a “pasar el día”, per baixar a veure la nova tele en color, o (si no ho dic rebento) per baixar a veure Eurovisión. L’espectacle en majúscules, la nostra més ancestral i provinciana incursió en el món civilitzat. El mitjà per assolir una sensació de transcendència en un món que sentíem tan aliè i que, alhora, ens reconfortava tant; des de la invitació a la participació en ell, tot procurant-nos una falsa sensació de pertinença, d’inclusió, en un espectacle i un espai mai abans somiat.

Eurovisión es veia millor a casa de la meva tieta, definitivament. Asseguts en aquell espectacular sofà raconer, amb un estampat que imitava la pell d’un tigre. Als peus la Cleo, la gossa de la meva tieta Esmeralda, al davant el televisor a tot color. Vaig adoptar aquell espai amb avarícia. Pel que em feia sentir i, d’alguna manera, per la falsa sensació que em proporcionava de pertinença al que jo considerava com a família “estructurada”. Sort en vam tenir tots, a casa meva, de comptar amb els Marcilla del segon.

Escric això poques hores abans que comenci l’espectacle més irrellevant i, alhora, més celebrat a casa meva. No puc deslliurar-me dels records que l’excusa europea m’ha proveït. L’excusa ha comportat sopars inoblidables, converses entranyables i un reguitzell d’amics al voltant d’una taula mentre uns quants nens s’entretenien a fer les seves prediccions amb l’ajut d’unes travesses i un bolígraf.

El menjador de casa, engalanat amb garlandes de banderes de països que ni tan sols hi participaven; el nerviosisme perquè no se’ns passés l’actuació espanyola que, en definitiva i curiosament, era el menys important de la nostra celebració.

Eurovisión s’ha convertit en un espectacle audiovisual espectacular en el qual, semblaria, al marge de les diferències en la posada en escena, no ha passat el temps; continuem tenint la sensació de ser més petits que els altres. Més inclús que aquells països de noms impronunciables Azerbaidjan, Moldàvia, Macedònia, que s’apareixen desconeguts i, alhora, “germans” si d’un espai comú parlem.

La Claraboya que connectava dos mons al pis de la meva mare a la Maurina, potser s’esdevé novament necessària en el nou escenari que tristament s’ha obert entre dos mons tan llunyans com agermanats alhora. Parlo de la crisi de Ceuta, de la pressió del Marroc relaxant la seguretat en les seves fronteres davant el suposat greuge del Govern Espanyol acollint al líder del Front Polisario en un hospital; parlo del “suport” europeu a la situació: “les fronteres espanyoles són les fronteres europees” i també parlo de l’oblit de la situació del Sàhara Occidental, d’aquella proposta de referèndum de la que ja no parla ni l’ONU, de la inacció del govern espanyol en pro d’un territori que reclama una autonomia negada i que va ocupar per acabar deixant-lo de la mà de Déu (o del Marroc i Mauritània). Parlo en definitiva de 8000 persones entre marroquins i subsaharians i de 1500 menors que, com a moneda de canvi, estan patint el pitjor de les polítiques dels dos mons que representen.

El de la laxa incitació, des de l’origen, de la fugida cap a un futur que topa, en territori espanyol, amb una ineludible expulsió; en calent, a cel obert, mai més ben dit i que no està de més recordar, també, està prohibida pel Conveni Europeu de Drets Humans. Potser caldrà començar a tenir una euro-visió dels conflictes que assumeixi un marc relacional respectuós amb la mateixa idiosincràsia, perquè si no, per aproximacions més o menys representatives del que voldríem ser, ja tenim Eurovisión.

Toni Marcilla, Treballador Social

Related Articles

Deixa un comentari

portada-75