L’accés a la informació i formació sobre accessibilitat i disseny inclusiu, és quelcom que, a priori, em fa pensar en la meva infantesa. Per a qualsevol mortal la idea en qüestió es pot presentar com quan, no fa gaires anys, el senyal de la televisió de casa marxava i la teva mare et deia que “era un problema d’ells”. “Ells” aquest element exterior i superior que treballava per a nosaltres, és el que ara, en parlar d’accessibilitat, hauria de partir d’un compromís social d’educació en valors i d’exigència en ser abordat; per poder passar de l’“ells” al “nosaltres; doncs és la base social la que ha de descobrir aspectes, en un constant aprenentatge, per esdevenir una societat responsable, coherent i conseqüent.
Un professor de la Facultat d’Educació Social i Treball Social PereTarrés, defensa aferrissadament la teoria de què és l’entorn el generador de les limitacions de les persones. L’Òscar Martínez, em deia que la diversitat funcional ens porta a plantejar que és el sistema el que genera que hàgim de posar marques d’una manera o altra. Perquè, en realitat, el disseny de qualsevol part d’una ciutat hauria d’estar pensat perquè poguessin accedir totes les persones i per tant no fer “accessos especials”.
En la mateixa línia, a Accessibilitat i disseny per a tothom de García, M. (2014), es pregunta: Per què, per a qui estan fetes les coses? Per a qui dissenyem els nostres pobles i ciutats? Quin és l’estereotip de persona mediàtica que, suposadament, correspon a la mitja aritmètica?
El mateix autor assenyala que, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), el 21,71% de la població d’Espanya té més de 60 anys (i, per tant, les seves “capacitats estàndards” comencen a desgastar-se), el 8,51% té certificat de discapacitat, l’1% són dones embarassades (amb necessitats espacials i de mobilitat diferents de l’estàndard de dona mediàtica), el 2% són nadons que van en cotxet, el 7,66% són menors d’entre 3 i 10 anys (per als que tampoc estan dissenyades les ciutats), el 63,91% conviu amb algun tipus d’afectació reumàtica, el 48,3% de la població catalana presenta excés de pes, el 100% de la població té risc de patir un esquinç o fractura… Val a dir que tot just la xifra de persones amb certificat de discapacitat també augmentaria significativament si es reconegués la situació de discriminació que pateixen, per exemple, molts col·lectius que provenen de l’àmbit de salut (la que es considera com a “discapacitat orgànica”) i de salut mental, com també les persones amb dislèxia o altres dificultats lectores (més del 30% de la població segons l’Associació Lectura Fàcil) (pp. 5-6)
Així, si hem aconseguit passar del concepte de minusvalidesa al de diversitat humana (o si més no, tractem de fer-ho), es tracta ara d’evolucionar com diu el mateix autor en la manera de tractar l’accessibilitat; cal, doncs, superar la “supressió de barreres” i començar a pensar en el disseny universal, el disseny per a tothom, l’accessibilitat integral.
Com s’assenyala al text de les primeres pàgines del “I Plan Nacional de Accesibilidad 2004-2012, “El disseny per a tothom suposa assumir que la dimensió humana no pot definir-se mitjançant unes capacitats, mesures o estàndards, sinó que ha de contemplar-se d’una manera més global on la diversitat sigui la norma i no l’excepció”
Diu la Convenció Internacional dels drets humans de les persones amb discapacitat, que l’accessibilitat és un dret i que la seva manca és considerada una vulneració del dret a la igualtat d’oportunitats. Així doncs i, conseqüentment és responsabilitat dels poders públics vetllar per ella i perquè tota la ciutadania pugui desenvolupar-se com a tal inclosa a la comunitat i participant-hi activament. Quelcom sobre el que també es parla a la Constitució Espanyola i a l’Estatut d’autonomia de Catalunya, i que s’ha anat tractant a diferents lleis i normatives, a diversos nivells, al llarg del temps, com assenyala García.
Però per això, potser caldrà una empenteta social; potser caldrà que aquesta informació i formació comenci a esdevenir com a prioritària i necessària per a tothom; des d’aquells qui que passegen al seu nadó en un carret, la persona que es mou amb una carrutxa o la que es mou amb una cadira de rodes. Cal que aconseguim veure com a necessitat que l’accessibilitat sigui per a tothom, en qualsevol de les etapes i circumstàncies de les nostres vides; i cal que, alhora, ens exigim, com a base social, que aquesta maduresa impregni aquells “ells” (moltes vegades superiors i exteriors) dels que estem envoltats, en aquesta corresponsabilitat.
Toni Marcilla, Treballador Social
Garcia, M. (2014). Accessibilitat i disseny per a tothom: avançar en la igualtat d’oportunitats per a les persones amb discapacitat. Barcelona: Taula del Tercer Sector Social de Catalunya. Recuperat 1 de setembre de 2015, a http://www.tercersector.cat/sites/www.tercersector.cat/files/dossier_accessibilitat_i_disseny_per_a_tothom.pdf
Martínez, O., Planella, J. (2010). Los archivos de la discapacidad: categorías, clasificaciones e intervenciones. Dins Martínez, O.; Planella, J. (2010). Alterando la discapacidad. (p. 37-46). Barcelona: Editorial UOC.
Deixa un comentari