[Toni Marcilla] Aporofòbia

No Comment

Diu Adela Cortina al seu llibre Aporofobia, el rechazo al pobre – Un desafío para la democracia, que l’aporofobia és el rebuig, l’aversió, el temor i menyspreu envers el pobre. Quelcom que es materialitza en un atemptat diari contra la dignitat, el ben ser i el benestar de les persones i contra la democràcia; partint d’una concepció que assenyala que és el pobre, l’áporos, el que molesta, inclús el de la pròpia família, perquè sovint, es veu al parent pobre com a vergonya que no convé airejar.

Continua l’autora assenyalant que és aquesta fòbia envers el pobre, la que porta a rebutjar les persones, les races i les ètnies que habitualment no tenen recursos i, per tant, no poden o semblen no poder, oferir res. Una bona part de la població rebutja qualsevol persona sense llar perquè li han dit que pertany a màfies, molesta, és d’una altre religió…perquè hem construït prejudicis i hem creat estigmes.

El reconeixement de la dignitat i la justícia hauria de ser una fita de les nostres societats. Cal anar més enllà del que “ens havien dit” o del que “escoltem” i, el que és més important, del que diuen aquells qui representen els nostres interessos, establint què és el que ha de ser el nostre futur/present.

Les crisis financera i política ens han despertat d’un somni d’Estat mainadera inviable. Potser ha calgut perquè assumim que la responsabilitat social delegada, no es bona solució per a una societat que vol construir-se amb aquells que no hem volgut veure; perquè pensàvem, que eren “altres” els que els haurien de veure. La necessitat de reformar l’actual Estat de Benestar i mantenir uns drets socials desvinculats dels cicles polítics i econòmics, pren importància, doncs, si volem esdevenir agents de canvi i crear una democràcia amb pretensió de ser justa; però quina ha de ser la “re-invenció” de l’Estat?

Tenim corrents polítiques i econòmiques que parlen d’una més gran presencia de l’Estat en l’economia i en la responsabilitat de provisió dels serveis públics fonamentals com sanitat, educació, pensions… i altres corrents que defensen el principi de subsidiarietat de la persona respecte a la societat i d’aquesta envers l’Estat.

Hans-Peter Martin i Harld Schumann, deien ja al 1998, a La trampa de la globalización que, en aquest segle, veurem com el 20% de la població activa, serà suficient per mantenir en marxa l’economia mundial. El 80% restant? Estaran abocats al to have lunch or be lunch, “menjar o ser menjat”, mantinguts amb una barreja d’entreteniment i alimentació suficient.

Crec fermament que aquesta teoria no és més que un altre miratge catastrofista que enfondeix el propi neoliberalisme, que subestima els ciutadans i els considera “material superflu”. Perquè estic convençut de què, el que cal, es que es reforcin les lògiques emergents de canvi des d’abaix; de les xarxes, de ciutats amb projectes compartits, des d’un més gran protagonisme del ciutadà, agafant les regnes de la democràcia, restablint una nova política sobre l’economia, recuperant capacitat ciutadana i reforçant les claus ètiques, emancipadores i, sobretot, solidaries.

L’auto-reinvenció, doncs, es converteix en una necessitat bàsica per assolir l’èxit. En una economia diferent en la que la seguretat del treball ha deixat d’existir i han sorgit nous riscos socials; així, davant una visió neoliberal en la que les polítiques socials són vistes com un destorb i un cost que s’ha de minimitzar, hi ha una proposta d’inspiració en un nou paradigma d’Estat de Benestar, que considera, com Del Pino i Rubio (2013) diuen a Los Estados de bienestar en la encrucijada, que les polítiques socials poden utilitzar-se estratègicament per contribuir al creixement econòmic i de treball.

Així, cal posar l’accent en les polítiques que intervenen en capital humà, com l’educació i en altres que fan més eficient aquest capital humà, tenint en compte sempre com a aspectes centrals d’aquestes polítiques, la ciutadania i la igualtat.

Toni Marcilla, Treballador social

Related Articles

Deixa un comentari