A poques hores d’acabar l’any, arribo a la conclusió -també al desig que enviaré per whatsapp a tots els meus coneguts i amics- que l’únic que em proposo per l’any vinent és sentir-me estimat i estimar, si més no, com l’any que enllestim. Deixo clara aquesta declaració d’intencions abans que comencin a bombardejar-me amb l’acostumada i trinitària arenga de la salut, els diners i l’amor amb què s’ompliran totes les pantalles a què tenim accés, 30 minuts abans de les campanades.
Que no dic jo que no vulgui tenir-ne una miqueta de cada, però a hores d’ara la loteria que compro per Nadal, ja sé que no m’ha tocat, la salut que puc controlar ja està sota control i la que no, torna a ser una loteria amb la qual no cal capficar-se gaire, i l’amor… l’amor, com diu Fangoria en una de les seves cançons és una construcción burguesa, una invención medieval, un cuento de hadas desquiciado; que ja no som ni Tristán ni Isolda, vaja, i que ja de tots és conegut el garbuix d’oxitocina, feromones, estrògens, testosterona, adrenalina, dopamina i una mica d’ambientació a què es redueix l’assumpte.
Així que “només” em proposo això, sentir-me estimat i estimar. Ep! Que no és poca cosa! Ens movem diàriament en tants àmbits i procurem tan poc de nosaltres en depèn quines circumstàncies que sembla implícit ja, no esperar tampoc res dels altres.
Fa uns dies parlava amb una de les treballadores que vigilen la caixa ràpida d’un súper a prop de casa. És una noia que deu tenir la meva edat, o sigui, jove -aquí, si no fos que escric en un diari seriós, posaria una emoticona aclucant l’ull- i és d’aquelles persones que compta amb la particularitat de dir una paraula amable a tot aquell que passa pel seu davant sense que soni protocol·lari o fals.
Em va fer un gest afectuós amb l’expressió de la cara mentre m’agafava la cistella buida i vaig reconèixer en ella alguna cosa, imperceptible per a la majoria de mortals que no tracten a diari amb el públic “va, que ja queda poquet per plegar”, li vaig dir i se li va il·luminar la cara. No va ser res més que això, però trobar-te a algú que et reconeix i que, a més, t’ofereix la paraula amable que necessites i que tu mateixa acostumes a regalar, paga la pena. Ho dic per experiència.
Així que m’he proposat estimar i sentir-me estimat, però a parts igual que un no és Teresa de Calcuta. És a dir que, si posem per cas jo tingués el tàcit propòsit d’estimar-me més, posem per cas… al meu alcalde, hauria de mirar d’una altra manera com desenvolupa la seva tasca amb els ciutadans d’aquesta Terrassa nostra i, alhora, caldrà que em pregunti a mi mateix si em sento estimat per les polítiques que aquest aplica o si l’ “estar a tot arreu” i la seva paraula amable, és la que necessito o, simplement, la que vull escoltar.
Recordo ara un article del secretari d’acció electoral del PSC, Josep Portero, que va escriure al setembre a Món Terrassa, “Jordi Ballart es caracteritza per prometre molt i no complir. Sempre té una excusa: les altres administracions, la resta de partits, els tècnics municipals, o fins i tot el seu propi soci de govern”. I un pensa en quina serà la següent excusa del que semblaria un revival del lema ranci “puedo prometer i prometo” i quina fantasia ens oferirà el proper titular -sempre ens quedarà la recorrent de cobrir les rieres que amb quatre dibuixos cada cert temps, dona molt de què parlar- en aquest personal “campana sobre campana” d’anuncis buits que repiquen sense treva.
I és veritat que em proposo estimar més aquest any. A tu també, alcalde, t’ho prometo. Però és que llavors surt l’informe del Consell Comarcal del Vallès Occidental “Infància i adolescència en risc d’exclusió social al Vallès Occidental” i m’escup a la cara que un 24,9% dels menors d’edat terrassencs es troben en risc de pobresa relativa, que vol dir que aquests nens i nenes viuen en llars amb una renda inferior al 60% de la renda mediana estatal, que a escala espanyola són uns 16.043 euros/any i que en termes absoluts significa que a Terrassa hi ha uns10.983 infants, o sigui, que el 24,9% dels 44.109 menors d’edat del municipi es troben en aquesta situació de vulnerabilitat.
Penso que són molts però, agafa’t a la cadira, perquè resulta que, a més a més, podem trobar llars amb una renda inferior al 40% de la mediana estatal, el que es considera pobresa greu i que a Terrassa representa un 12,1% del total, uns 5.337 terrassencs menors d’edat; i llavors em pregunto si no serà que per sentir-se estimat un deixa de fer el que, hauria de prometre fer, per estimar-nos.
Sentir-te estimat i estimar… a parts iguals. Feliç any!!
Toni Marcilla, treballador social
Deixa un comentari