Una de les pel·lícules que més m’ha impressionat mai, ha estat El planeta de los simios. No parlo d’això que s’ha fet ara fa relativament poc, amb el mateix títol. Parlo de l’original del 1968. No sé quina edat devia tenir la primera vegada que la vaig veure, però guardo el record de sentir que era una pel·lícula que, entre d’altres coses, em provocava por. L’he vist infinites vegades i continuo conservant aquella mena d’esglai. El que el provoca, per a mi, és la música. Jerry Goldsmith, creador de la banda sonora, va crear una música experimental a base de percussió que, diuen, va omplir amb pots i olles metàl·liques, tasses i bols ceràmics i de més estris de cuina, amb la idea de transportar-nos a un mon estrany.
Dissabte, vaig tornar a veure, per casualitat, Los Santos inocentes. Pel·lícula que m’atrapa hipnòticament tot i haver-la vist una dotzena (o dues) de vegades. Tinc la mateixa sensació amb la seva banda sonora que amb la de El planeta de los simios. Investigant una mica trobo que Antón García Abril, creador de la banda sonora, també va utilitzar cops de percussió i sons experimentals que, en aquest cas, sonen primitius o tribals, a partir d’un instrument de tres cordes anomenat rabel, que s’amalgama amb els sons de triangles, olles i ampolles d’anís.
Los Santos inocentes és una joia basada en altre. La novel·la realista de Miguel Delibes que ofereix un retrat de la vida en el món rural de l’Extremadura dels anys seixanta. La vida dels señoritos ociosos, capritxosos, abusadors, i la dels servents ignorants, analfabets i, sobretot… dòcils i obedients. Estem als anys 60 en ple règim franquista; l’obra és una crònica precisa d’una pràctica i d’un temps que no és gaire llunyà i, precisament per això, crec que em continua violentant. Passatges com el que s’esdevé quan es crida als servents a la casa gran per ser espectacle en una sobre taula, amb la pretensió de mostrar a un ambaixador convidat que ja no existia l’analfabetisme, fent-los gargotejar el seu nom en una llibreta davant l’atenta mirada dels convidats, fan venir basques.
Els sants innocents són a l’obra de Delibes el que a la pel·lícula de Camus traspuen els seus personatges; una mostra del que es pot fer des de la satisfacció de saber-se inqüestionable, des de la conveniència, de l’ús i l’abús amb la vida humana com a objecte de treball i la forçosa conformitat dels altres.
Em pregunto si no seran el “riders” els nous innocents del segle XXI: més de 10.000 repartidors a domicili en tota Espanya. Parlo d’aquest exèrcit silenciós d’obligats falsos autònoms, ja que l’empresa no reconeix la seva relació laboral amb el treballador, sinó una de tipus mercantil, en què ningú cotitza per ells i, en conseqüència, són ells mateixos els qui s’han de donar d’alta a la Seguretat Social i amb la responsabilitat de fer les corresponents declaracions trimestrals; no tenen vacances, ni salari mínim ni permisos retribuïts. El lloguer de comptes dels repartidors que formen part de les plataformes, comença a ser una pràctica habitual. A canvi de diners, el repartidor amb compte en una plataforma cedeix el seu perfil a altres repartidors no inscrits… ambdós necessiten diners de totes totes.
I així ens trobem personificant el paper de señoritos. Quan algú es neguiteja per no tenir acetona a casa per netejar-se les ungles i tornar-se-les a pintar i decideix trucar a un rider, ho fa també des d’allò que deia abans… la satisfacció de saber-se inqüestionable, des de la conveniència, de l’ús i l’abús amb la vida humana com a objecte de treball i la forçosa conformitat dels altres. El més cruel és que, de ben segur, la idea predominant entre els usuaris d’aquests serveis és la de la justificació. De què, el rider, com més comandes fa, més pot guanyar; o sigui que, encara gràcies a la nostra aportació! És a dir, des de l’ociositat del sofà de casa nostra, a més a més, justifiquem la degeneració de plataformes que, per exemple, s’han atrevit a baixar les seves tarifes, com assenyala el diari Público, que va fer Glovo en plena pandèmia, baixant la tarifa de repartiment a 1,20 euros per cada comanda a Madrid, per la qual cosa, conseqüentment, els repartidors hauran de fer molt més treball per aconseguir el mateix salari d’abans de la baixada de tarifes.
I dic jo si no serà la banda sonora dels sants innocents del segle XXI, la mateixa violència orquestral que feia servir Goldsmith o Camus, amb ampolles de vidre d’anís del mono, la d’ara amb els contenidors de vidre per poder ser escoltats. I dic jo si no serà aquesta la mateixa “música” que omplia els silencis obedients dels servents de Los santos inocentes i que, ara, omple els silencis d’aquells qui utilitzen una aplicació, emparats en la despersonalització, l’anonimat i la complicitat de molts, cada cop més, fent la vista grossa per patrocinar el dependent esclavatge d’un precariat, que canvia l’argolla al coll per una motxilla a l’esquena. La meva àvia acostumava a dir sempre: “lo que no quieras para ti no lo quieras para nadie”. I dic jo si no estarem sent tots una mica simis, reprenent el fil cinematogràfic del principi, incapaços de distingir entre la mateixa tirania i la d’un “servei” que ens fa col·laboradors necessaris per materialitzar un sistema que viu de la nostra falta d’escrúpols i de la necessitat d’altres.
Toni Marcilla, Treballador Social
Deixa un comentari