L’amanida d’estiu, és aquell socorregut recurs culinari «d’alguna cosa» que acostuma a ser un compendi de tot i de res de l’altre món. No crec que ningú estigui en desacord amb mi si m’atreveixo a utilitzar el símil per dir que, aquest estiu, ha estat com l’amanida que ens hem trobat al menú de Ca la Teresa, Can Bernat, o d’allà on hem tingut la sort d’anar a parar. Tot i res. Estiu rar, mantenint les distàncies i amb la por dins la maleta. Estiu estrambòtic com acostumen a ser tots, també, en l’àmbit informatiu. Pel que a qui ara escriu respecta i sortint d’aquest fil conductor pandèmic que tot ho inunda, el primer ingredient d’aquestes singulars crudités d’agost, ha estat la notícia de la mort d’en Pere Casaldàliga.
No diré res que no sàpiga tothom ja, a hores d’ara, sobre la seva figura. He tingut la gran sort de conèixer persones que, com el bisbe dels pobres, han dedicat part de la seva vida a denunciar les injustícies dels terratinents, siguin del Mato Grosso o de qualsevol altra part deprimida del món, i a acompanyar les societats on s’han vulnerat els drets humans. Gent anònima a la qual he admirat per la seva coherència, per la capacitat de creure en quelcom i no defallir mai, per ser fidels als seus principis; moltes vegades, la majoria, traint a la seva pròpia experiència de vida o a la seva pròpia raó de ser. Alguns d’ells, fins i tot es van atrevir a renunciar, com ho va fer Casaldàliga, al bàcul i la mitra. Anant més enllà, trencant amb l’auspici d’una institució que ha convertit el missatge en un artifici; inclús a risc, com es va atrevir a dir-li un bisbe a un molt bon amic (germà, m’atreviria a dir) en una conversa que es va produir no gaire lluny d’aquí, de convertir-se, lluny de la «protecció» de la mare església, en «només el veí, del 3r 1a».
Alguns, deia al principi, han convertit el «predicar amb l’exemple» en un lema autèntic, preferint ser fidels en aquesta màxima, i sense necessitat de patrocini. Des de l’activisme ciutadà, des de la responsabilitat d’acompanyar tot allò que no volem veure aquí, i… assenyalem allà. Gràcies, Txus.
Incomprensiblement, en Pere Casaldàliga, seguidor de la teologia de l’alliberament i mirat sempre de reüll per la seva pròpia «empresa», ha passat a ser el «treballador del mes». De ben segur que Casaldàliga s’ho miraria sorprès i lluny queda ja, assenyalar aquesta Cúria rància, que va lliurar un pols continu amb ell: «no n’hi ha prou amb ser creient, també s’ha de ser creïble», és la millor carta de comiat; qui va sortir guanyador d’aquest estira-i-arronsa no és ningú més que en Casaldàliga, veritable amor a la feina encomanada.
Però continuem amb la nostra personal amanida, si ara fico aquí dins en Bigote Arrocet, potser molts (o els pocs) que em llegiu, decidiu passar pàgina. No ho feu. Us perdreu una història interessant. Sempre dic que el llibre que em va fer ser lector, va ser un que va escriure la Isabel Allende: De amor y de sombra. A grosso modo, el llibre parla d’uns periodistes en plena dictadura xilena. La capacitat descriptiva i el ritme narratiu del llibre, o potser el moment en què el vaig llegir, m’han fet estar connectat des d’aleshores amb aquest episodi cruent d’una Llatinoamèrica que sento germana, tot i la distància. Recentment, el país publicava un article de l’Iñaki de la Torre anomenat «Cuando la dictadura de Pinochet se apropió de Libre de Nino Bravo». Cinc mesos després del cop d’estat a Xile, es va celebrar a Viña del Mar el conegut festival de música. Bigote Arrocet, popular llavors per les seves imitacions, va pujar a l’escenari per cantar, entre d’altres, una versió de Libre de Nino Bravo. Un Libre del que, la mateixa dictadura xilena es va apropiar; els torturadors del règim l’utilitzaven posant-lo a tot drap, per amagar els crits de tots aquells que consideraven, havien de ser martiritzats. Doble tortura aquesta, perquè també els van robar un himne de llibertat als mateixos presoners que, mentre esperaven a les graderies dels centres de detenció per ser interrogats, el cantaven.
A primera fila d’aquell certamen musical, Augusto Pinochet i la seva dona contemplaven una imitació d’un Edmundo Arrocet que, es pregunta a l’article, no sabrem mai si va cantar un Libre en nom dels represaliats o del dictador; si va ser una denúncia o una còmplice broma macabra, d’algú que, en la intimitat de les diverses trobades cordials que afirma va tenir amb ell, es va atrevir a aconsellar al dictador que es tragués les ulleres de sol perquè li feien semblar un gansgster. Un llop amb pell de xai?… tot un acte de fe.
I si a aquesta amanida li hem de posar un altre ingredient, posem-li una salsa i que, aquesta, sigui brava o espanyola. El vodevil del rei Campechano, l’emèrit per alguns, el nostre millor ambaixador per altres, el garant de la democràcia per uns altres, ja ens serveix per amanir. Aquest seu personal serial és fantàstic, el capítol 0 s’inicia amb el seu comiat. No és de pagament, no el busqueu a Netflix o a qualsevol altra plataforma. La sèrie la trobareu en tots els mitjans de la Península, siguin públics o no. Una versió animada, frívola i picant del que va ser on és en Wally?, però amb molt de «pelo en pecho», un reguitzell d’amants i diners i una olor de Brumel que ho impregna tot. Un meravellós espectacle que manté la societat ocupada i aborregada, amb l’enganyosa certesa de pensar que, aquell culebrot los ricos también lloran s’ha encarnat a la fi en una família Real.
O, potser és el darrer servei de l’ex-jefe d’estat i no ens hem assabentat? i a lo 007, se li ha encarregat una missió secreta: visitar tots els resorts de luxe (com si fos un «españolito de a pie más» en un exclusiu Imserso) amics, democràcies més o menys formals, règims, i de més «compadres» que puguin acollir-lo. L’única prioritat? Que no hi hagi cap imatge perquè puguem seguir allargant aquest sainet. Sainet, dic bé, perquè aquest, és el que acostuma a representar-se, al final d’una funció. Que ho entengui qui vulgui.
És curiós el caràcter d’aquest esdeveniment; ocupa tant d’espai als mitjans que, oh casualitat!, resta temps per informar, per exemple, de què la ineptitud en la gestió sanitària d’aquesta pandèmia és tant majúscula com la bravura de les seves institucions, que no per més antigues, mereixen més reconeixement.
Escric aquestes paraules escoltant de fons el son del quartet cubà que avui amenitza la nit al càmping on em confinen cada estiu. Estiu tranquil, aquest, de tenda, mascareta i sol. Per sobre els cants dels grills s’escola una cançó que em fa tancar els ulls: “aquí se queda la clara, la entrañable transparencia, de tu querida presencia, Comandante Che Guevara”. I no puc més que somriure i pensar que Casaldàliga tenia raó: en amor, en fe i en revolució, no és possible la neutralitat.
Toni Marcilla, treballador social
Deixa un comentari