Curiós que un dels temes més comentats (si més no, a twitter) d’aquesta setmana, hagi estat la possibilitat que un presentador del “chismorreo” instal·lat a Telecinco, fos candidat a l’Alcaldia de Madrid. Per als que no estiguin al cas, us en faig cinc cèntims.
El periodista Carlos Alsina, comenta a la tertúlia del seu programa de ràdio la noticia publicada per El Confidencial sobre el pla del PSOE per a Madrid, comptar amb una “estrella”. I el mateix periodista aposta irònicament per Jorge Javier Vázquez i, fins i tot, proposa un lema electoral per a la campanya a l’alcaldia de Madrid: Sálvame. A partir d’aquí, neix una fantasia, una juguesca, en la qual el propi possible candidat també participa, però que acaba en un desmentit unes hores després. Fi del primer acte.
Curiós, sí. Curiós que algú es posi les mans al cap perquè el “rei” de Telecinco pugui flirtejar amb la política, quan tenim algú a l’alcaldia de Madrid fent-la, la política vull dir, com si d’un plató de Telecinco es tractés. Què voleu que us digui, posats a abandonar-nos a aquest panorama de “dimes y diretes”, potser fora millor que ho fes un professional, no?
Deia en Sergio del Molino a El País d’aquest diumenge que la broma en qüestió no podia solucionar millor la vida de tothom perquè, al partit li donava un nom amb què recuperar l’ajuntament i a en Jorge Javier un final lògic d’una carrera que ha anat passant del la xafarderia al míting i del rosa al vermell.
De tots colors i a tots nivells, la política s’ha transformat en alguna cosa que involuciona al mateix ritme que l’interès de tots aquells nostàlgics que creiem que era alguna cosa més. Ves sinó resultarà ara que ens haurem tornat uns hippies i que el contracultural és tractar de defensar-la.
Plató parlava de la teatrocràcia, del poder del teatre, on els crits aplaudiments o desaprovació de la gent es converteixen en l’únic criteri de govern; i ja avançava que donada la conjuntura, la vida democràtica és susceptible de caure a mans de líder carismàtics capaços d’utilitzar la mobilització popular per elaborar lleis en benefici del líder i no del poble. Suposo que d’això es tracta, que imbuïts en aquest permanent circ a tantes pistes com espais puguin haver per oferir-se a un públic receptiu a la consideració ràpida, fàcil, sense anàlisi ni reflexió, el millor que pot passar-li a la política és que se la vegi i senti com si d’un espectacle més es tractés.
La idíl·lica idea de la política com a instrument de servei i millora social ha mort. Darrera de la divertida posada en escena potser faríem bé de preguntar-nos si amb això en tenim prou, si aquesta dosi d’entreteniment alleuja els nostres problemes i si no és hora ja de passar pantalla perquè, sinó…de què serveix l’acte de pensar?
Prou ja que ens “vulguin agradar” a costa d’un “perreo”, una ocurrència maldestre que insulta un adversari o una mentida més que ens ompli el poc temps lliure que tenim; si la política és una continua posada en escena i si l’actual democràcia ens converteix en una “ societat de l’espectacle”, haurem de tenir en compte el que diu en Jappe: l’espectacle no té necessitat d’arguments sofisticats: només cal ser l’únic que parla, sense haver d’esperar cap rèplica. La seva condició prèvia, que alhora és el producte principal, és, per tant, la passivitat de la contemplació”.
Caldrà veure per quin dels camins volem transitar. Us deixo, que comença el Sálvame.
Toni Marcilla, treballador social
Deixa un comentari