Eleccions municipals 2023, institut Montserrat Roig. Foto: PV
Per primera vegada des que vaig fer divuit anys he estat temptat de no complir amb el meu deure cívic de votar. Deure que assumeixo, responsablement, cada cop que se m’ofereix, com un dels compromisos ciutadans envers la configuració d’un govern i amb voluntat que aquest promogui el bé comú així com les condicions per tal que es respecti la dignitat de les persones que conformen aquesta societat.
Assisteixo esparverat a la, sembla que s’ha de dir presumpta, trama de compra de vots en diferents localitats que ha propiciat aquesta mena de “llacuna” que existeix a l’actual Ley Orgánica de Régimen Electoral General (LOREG). Llegeixo com és el procediment per a la votació per correu, que s’inicia després que el votant es presenti personalment en una oficina de Correos i s’identifiqui amb el document nacional d’identitat i que és a partir de llavors que l’Oficina del Cens Electoral remet al sol·licitant, per correu certificat, les paperetes i sobres electorals amb l’adreça de la taula a on correspongui votar; material que haurà de ser rebut i signat pel sol·licitant, prèvia acreditació de la seva identitat, novament.
El problema radica en el darrer pas, en què, un cop el sol·licitant ha rebut els sobres i ha introduït en ells les paperetes de les formacions escollides, l’ha de remetre per correu certificat a Correus, que és qui conservarà el vot fins al dia de les eleccions. La qüestió és que per remetre el sobre per correu certificat no s’especifica enlloc que sigui necessari identificar-se, moment fenomenal per delegar la maniobra a algú que vulgui comprar un vot -es parla d’entre 100 i 150 €-, i entregar-li el sobre, perquè aquest substitueixi la papereta per la del partit que vulgui i s’encarregui que el vot arribi a “bon port”.
La magnitud de la tragèdia no la sabem i, aventuro, segurament, no la sabrem mai, però… omple d’absoluta porqueria un sistema que, ara es denuncia, fa anys està sota sospita.
Un se n’assabenta, des de la seva candidesa, que aquesta democràcia madura que conforma Espanya porta des del 1985 -any en què es va aprovar l’actual llei electoral- sense resoldre el forat negre del vot per correu i sense que ningú hi posi remei; i un pensa si no serà també una maniobra interessada que surti ara a la llum una tupinada que ha estat present en altres convocatòries electorals per tal de tacar les actuals eleccions i que això serveixi per impugnar determinats i futurs resultats. Ves a saber.
Diumenge, entrada la nit, tots els partits hauran guanyat i ningú haurà perdut. Els que hagin perdut parlaran del clima de desconfiança i de la necessària reforma d’una llei per tal que pugui garantir que no tornarà a passar. Els qui guanyin diran que ho han fet malgrat l’intent de menysprear una democràcia plena i garantint que s’han depurat les presumptes amenaces en contra d’ella amb rapidesa.
Una vegada, fa molts anys, vaig retreure a uns amics que em van confessar en un sopar que ells no votaven mai. Ho vaig fer amb aquella sorneguera i saberuda certesa que et dona la confiança d’estar en possessió de l’absoluta veritat: “ni que sigui pels que no ho poden fer o pels que han lluitat o lluiten per poder fer-ho”, els hi vaig dir. Continuo pensant el mateix. Avui, potser, ho diria amb la boca petita, amb certa ombra de dubte, si es confirma tot aquest merder.
Així i tot, penso que si la política és capaç d’aprofitar-se de les necessitats o les predisposicions d’alguns dels seus ciutadans, igual ja és hora d’identificar quines són les implicacions d’aquesta violació encoberta de la democràcia i exigir la seva protecció. Theodore Roosevelt va dir que una gran democràcia ha de saber progressar o aviat deixarà de ser o gran o democràcia. Caldrà saber si ens conformem a ser els grans superbs de tot el que no som o si, “només”, volem ser demòcrates.
Toni Marcilla, treballador social
Deixa un comentari