En la recerca d’una alienació perdurable que em pugui fer separar de la meva realitat ho he provat tot, us ho prometo. I no és que la meva realitat sigui patològicament asfixiant, però un necessita aquest estat catatònic, en el que res passa per la teva ment de tant en tant, per construir un mínim d’espai cognitivament saludable.
La darrera cosa que vaig provar en aquest tempteig d’estratègies útils, va ser un curs de meditació en el que vaig acabar entre adormit i hiperventilat de tant agafar aire pel nas i del que no vaig gosar a dir públicament que no m’havia servit de res; algú coneix a algú que s’atreveixi a admetre que s’ha gastat els diners en alguna cosa que no li ha servit de res? Si és així el convido a mirar els trastos que acumula als armaris de la cuina.
També tinc pendent un llibre que es basa en l’art japonès d’elaborar grues de paper per a calmar la ment. Vaig tard, perquè n’has de fer una per dia de l’any, me’l van regalar per reis i… encara no he començat.
De tècniques hi ha de menys i més elaborades, hi ha el que cuina, el que mira sèries, el que surt a córrer… a mi mateix totes aquestes coses m’han funcionat en algun moment, però no són més que autoenganys perquè, en definitiva, jo sé que res pot suplantar el que un sempre torna, el que internament un sap que li funciona i del que no pot prescindir per massa temps.
La notícia de la cancel·lació de Sálvame m’ha sumit en un espai de consternació del que no sé si podré sortir. Penso que igual hauré de fer com a la pel·lícula Good bye Lenin, la recordeu? El protagonista és fill d’una dona molt orgullosa de les seves idees socialistes que desperta després d’haver passat vuit mesos en coma, concretament des d’octubre de 1989. El fill no s’atreveix a explicar-li la caiguda del Mur de Berlín i la instauració del capitalisme a Alemanya Oriental, així que decideix convertir la seva casa en una illa ancorada en el passat, una espècie de museu del socialisme on la seva mare visqui creient que res ha canviat, el que el porta a fer coses com la repetició d’una programació televisiva que es va emetre en el seu moment i que no correspon a la realitat del moment. Suposo que això és el que hauré de fer, abans que retirin els continguts d’allà on ara estiguin penjats.
Deu ser que un és fruit del seu temps, producte dels culebrots americans, primer, i veneçolans després, que a un sempre l’han tranquil·litzat les misèries fictícies dels altres, perquè sap que no són les seves i, per sobre de tot, perquè sap que són una fantasia. Que són mentida, adornada amb molta vehemència, amb molt d’arravatament, però en el fons… invenció, faula.
No deixa de ser sorprenent que la direcció del canal en què s’emetia el programa anunciï una nova etapa carregant-se un programa de “rojos y maricones” -com deia el seu propi conductor- i que fa catorze anys d’emissió liderant audiències -encara que ningú digui obertament que el consumeix-, amb la pretensió de substituir-lo, tot donant-li més protagonisme a una coneguda conductora de programes que està absolutament amarada d’idees d’influència dretana i ultradretana.
Tot i consumir els continguts de Sálvame, no seré jo qui trenqui una llança en favor del seu equip. Un sap que és contradictori consumir-ho i criticar-ho, però també sap que “el fin no justifica los medios”. Les misèries dels col·laboradors de Sálvame siguin veritat, mitges veritats o absolutes mentides, l’assetjament que hagin pogut o no patir, la desaprovació de les seves persones en determinats cercles o l’insult sistemàtic, el justifica un privilegiat sou que no té la treballadora familiar que acaba de fer una higiene a una usuària a qui acompanya i dona el berenar, assegudes al sofà amb la tele encesa; o l’educador o treballador social que només vol deixar la ment en blanc tenint la certesa que tot el que passa per la pantalla és un artifici més o menys elaborat que res té a veure amb les condicions ni amb les lluites a les quals ha assistit avui.
Sálvame configura la remor de fons que un tenia sempre a mà per tractar d’abstreure’s i que paga més la pena que el soroll que fan aquells que ara tindran més espai a Telecinco i que a mi, personalment, em fan molta més por; perquè aquests, lluny d’escenificar un vodevil diari…, són de veritat.
Descansi en pau Salvame i, a partir d’ara, el número cinc del meu comandament.
Toni Marcilla, treballador social
Deixa un comentari