Deia Jordi Évole aquest dissabte a La Vanguardia que, el que esteu llegint ara mateix (ell parlava de la seva columna, jo parlaré de “la meva”) només seran un parell de minuts de la vostra vida, però que aquests dos minuts del que llegeix, representen molt més pel qui escriu. Cosa amb la que coincideixo, així com en les cerimònies d’acompanyament de la inspiració: llibretetes, paperets i paraules que acaben en mil llocs.
Continuava desenvolupant l’Évole, la idea de no saber ben bé perquè escriu i argumentant que, segurament, hi havia un punt de vanitat en tot plegat. Possiblement hi hagi alguna cosa també d’això, en el meu cas. Malgrat que jo, a diferència d’ell, sí que sé perquè escric. Definitivament no és per diners i no sé fins a quin punt continuaria sent agradable fer això que em deixen fer si en algun moment és vinculés a un preu. Se m’apareix fenomenal que et paguin per allò que t’agrada fer però, si ja ara sento pressió quan la inspiració no m’ha acaba d’arribar el dijous, no m’imagino que seria de mi amb el “parné” pel mig.
De totes maneres, penso que deu ser una cosa meva que potser hauria de re-elaborar; perquè si com diuen alguns mitjans, entre ells el Catalunyapress, Pilar Rahola cobrava més de 100.000 euros anuals a La Vanguardia per escriure quatre articles a la setmana, suposo que sí que ho podria fer. No sé quin serà el preu de les teves paraules Jordi, però sí que penso que el punt de vanitat existeix, com també el d’exageració i, al final, de despropòsit.
Sé pe rquè escric. Escric com a teràpia de l’asfixiant dia a dia, escric millor que parlo, sempre ho dic (si bé o no, això és altre cosa) i sobretot, escric per fer preguntes i pensar en les respostes que cadascú pugui fabricar-se.
Llegia diumenge a Francesc Valls a El País, parlant del cas d’en Daniel Cedrún. Segurament us sonarà perquè, l’octubre de l’any passat, va acampar davant la Generalitat dormint allà durant set nits. En Daniel és una persona sense sostre a la que, entre d’altres coses, se li va denegar la renda garantida de ciutadania perquè, en no tenir sostre, no podia acreditar el seu empadronament a Catalunya. Sembla mentida com l’Administració pot posar tant difícil un tràmit tant sensiblement vital des de la ignorància de la situació que, d’altra banda, se suposa ha estat “dissenyada” en base a la manifesta situació de vulnerabilitat.
No és una excepció en el tracte a les persones sense llar, deixant enrere els intricats itineraris per aconseguir empara social. Aconseguir recer en un alberg acostuma a estar lligat a una nova renuncia com per exemple, i en el cas d’en Daniel, a la segurament única companyia que ha tingut en les llargues 24 hores diàries al carrer, la del seu gos. Probablement els que em llegiu, potser considerareu inoportú que es pugui donar més importància a un gos que a un sostre, un llit o un estómac ple. Però potser caldria fer un exercici per posar-nos en les sabates de les persones sense llar. La gran majoria sense interacció social alguna, quan no, a partir d’una agressió, sotmesos a un permanent estat d’alarma. Persones a qui les circumstàncies de la vida han fet entrar en una espiral de pèrdues que les ha conduït a acabar al carrer. Moltes d’elles, acompanyades d’un animal a qui no volen renunciar i que, en la majoria de les situacions, acostuma a representar l’únic que tenen. Una mica d’afecte, un vincle que els doni la possibilitat de no fondre’s en negre.
Viure al carrer no és tant fàcil com escriure ni tant fàcil com posar “un pobre a la taula” per Nadal com succeïa a la pel·lícula Plácido de Berlanga. No és quelcom que estigui allà per oferir-nos l’oportunitat de ser millors persones. És un problema estructural de desprotecció envers la garantia de drets bàsics. És una errada política i també un abandó de la ciutadania. Llegia fa uns dies que les taxes d’associacionisme formal a Espanya són ben baixes, representant el 29% respecte al 42,5% de la mitja europea. Potser és això el que està passant. Un curtcircuit en el nostre sistema de participació que està fent trontollar el nostre més essencial estat de benestar i ens està privant, també, d’un mètode d’exigència envers les administracions.
El sensellarisme és quelcom endèmic que fa del carrer una llar que no hauria de ser i que, lamentablement, continuarà creixent en el curs dels durs dies que esdevindran. Que ASSIS, centre d’acollida per a persones sense llar, faci una crida per demanar roba d’estiu, cantimplores o cremes solars, ens pot semblar tant sorprenent o inversemblant com deixar entrar un gos en un alberg. Però les persones sense llar, estan allà fora tot l’any. Quan hi ha onada de fred i quan hi ha onada de calor i, en conseqüència, seria just pensar en ells tant de dia com de nit, proporcionant-los, si més no, espais i equipaments formals que no siguin la incertesa d’una biblioteca, una estació o un centre comercial.
Invisibilitzar-los, pot ser una opció. Tractar d’entendre el que hi ha al darrera, també; des de la connexió amb la part del quelcom que no voldríem però, qui ho sap?, si podríem esdevenir. Escriure sobre això, tant de bo, també sigui una opció, encara que ho sigui per “amor al arte”. Escric per això, Jordi.
Toni Marcilla, treballador social
Deixa un comentari