No acostumo a utilitzar aquest espai per parlar de política i encara que ho pugui semblar, tampoc no ho faré avui. No parlaré de política, sinó d’aquells qui es vesteixen d’ella per fer-ne una professió.
Divendres passat vaig revisitar l’univers de Todo sobre mi madre. Per a mi, la millor pel·lícula d’Almodóvar; capital, imprescindible. Com ho és, també, Un tranvía llamado deseo que, en una carambola colossal, és el fil conductor de la guardonada pel·lícula de l’il·lustre Manxec.
El “siempre he confiado en la bondad de los desconocidos”, que deia Blanche Dubois a l’obra teatral de Tennessee Williams, s’ha convertit en una declaració de principis a la meva vida. Digues-me ingenu si vols i, de passada, carrincló. Ves que hem de fer. Els del setanta som així, portem un romanticisme inoculat a l’ADN que res té a veure amb el moviment cultural de finals del XVIII. Té més a veure amb la privació i amb la ideació d’un món millor a partir del nostre trauma. Així ho veig jo. Però, tornant al film, per a mi, un dels moments més meravellosos és aquell en què el personatge que interpreta l’Antonia San Juan, una prostituta anomenada Agrado, guarnida amb un vestit més propi d’una executiva, pronuncia la següent frase: “no hay nada como un Chanel para sentirse respetable”.
Potser és això el que passa amb la política, que qualsevol que es calça una americana i aconsegueix pronunciar tres frases seguides amb alguna ocurrència més o menys atractiva, sigui veritat o mentida, i amb alguna dada fora de l’abast popular per a poder enlluernar, es converteix en polític.
Qui llegeixi aquestes línies, podrà dir que les generalitzacions no són bones ni justes. Tampoc ho és la política. No és justa perquè es val de la promesa incomplerta i del pacte no anunciat. I no és bona perquè afavoreix que personatges menyspreables buidin les seves entranyes amb una verborrea que, al final, ningú dels que es dedica a aquest “art” (per definir-lo d’alguna manera) s’atreveix a enfrontar, en nom d’una confusió entre democràcia i llibertat; igual que la llibertat no és llibertinatge, la democràcia no és condescendència i no pot acomodar, en una “pretesa” pluralitat representativa, allò que viu per destruir-la.
Diu el sociòleg francès Alain Touraine que la meta d’una societat democràtica és conciliar la diversitat més gran possible amb la participació del més gran número possible en els instruments i els beneficis de l’activitat col·lectiva. Em pregunto a on encabim, doncs, a Rocío Monasterio i a la seva colla pessigolla.
El lamentable succés a l’intent de debat electoral dels candidats a presidir la Comunidad de Madrid, a la Cadena Ser, del passat divendres, s’hauria d’haver tancat amb un únic gest, immediat i automàtic (no posterior i acompanyat per les reaccions provocades per l’abandó de Pablo Iglesias o per les recomanacions dels directors de campanya): aixecar-se i abandonar les cadires d’un debat viciat. Viciat en tant que és empara, des de l’absurda candidesa del respecte a la llibertat d’expressió com a fonament democràtic, d’algú que no està per la labor. I, potser també, anterior; sí, un gest anterior al debat l’haguera pogut determinar donant espai al veritable sentit de la democràcia. Quan algú diu que ha estat amenaçat de mort, la mínima reacció d’aquells qui l’envolten hauria de ser la condemna. Transigir en la interpretació de valors fonamentals és donar pàbul a reinterpretar la veritat i a crear-ne una de nova… què està passant sinó amb els negacionistes de les vacunes o de l’holocaust? Si continuem donant peixet, se’ns menjarà la mentida.
Ras i curt, senzill. Tan senzill com preguntar-se si, en nom de la democràcia, no serà pas millor deixar una taula per tancar la boca a la intolerància, que aguantar una rèmora d’aquell qui enarbora el més ranci discurs del totalitarisme.
A Todo sobre mi madre, l’Agrado deia que «una es más auténtica cuanto más se parece a lo que ha soñado de sí misma». Em pregunto què haurà somiat la Sra. Monasterio.
Toni Marcilla, treballador social
Deixa un comentari