[Toni Marcilla] El Galaxia, patrimoni social de Terrassa

No Comment

Tinc una mica de mania en arreplegar novel·les o pel·lícules que parlin de cuina. No em refereixo als receptaris. Em refereixo a llibres que parlin de cuina, des de la cuina; com ara, Calor d’en Bill Buford o Confesiones de un chef d’Antony Bourdain, per posar un exemple. O Comer, beber, amar d’Ang Lee o Una pastelería en Tokio de Naomi Kawase, pel que fa a pel·lícules. En el meu afany, fa algun temps va caure a les meves mans una novel·la que, tot i fer-me aixecar la cella en un principi, em va atrapar. El cocinero del Dux parla de la capacitat d’un xef per alterar el curs d’esdeveniments polítics a través del menjar que preparava. Sempre m’ha meravellat la capacitat d’agradar a través del paladar. El llibre en qüestió, potser no passarà mai als annals de la literatura en majúscula, però té la capacitat de connectar amb un territori comú a tot aquell que ha celebrat quelcom al voltant d’una taula. I encara més, amb la capacitat de poder acompanyar o produir un canvi, inclús, aprofitant la receptivitat a la influència de determinades sensacions.

Què és sinó compartir un menjar, sinó una catarsi. Una experiència provocada per un estímul extern, en aquest cas culinari, que provoca un relaxament d’aquesta tensió que, d’una manera o altra, sentim tots i que, en el millor dels casos, provoca una incontinència verbal que ens allibera. Si aquesta catarsi, és compartida per aquells a qui tenim estima, tot allò que ens estalviem en psicoanàlisi i guanyem en afecte, en simpatia i en coneixement.

I si el lloc, l’ambient, l’entorn, ofereix la complicitat suficient, un dinar pot convertir-se en un record inesborrable a la memòria. El Galaxia, és un dels enclavaments ideals per aconseguir-ho. Crec que no exagero en dir que és un dels nostres més fidels patrimonis gastronòmics; de la reminiscència familiar, casolana, a la Terrassa que encreua tantes cuines com cultures la componen. De la cuina de les nostres mares i…de les mares dels altres. De la cuina del fet de celebrar, del fet de retrobar. De la cuina que acompanya el festeig i, també, la confessió. Amb la complicitat d’uns amfitrions que, saben, ens estan oferint alguna cosa més que un menú o unes tapes. Amb la seguretat, en nom de la familiaritat que ofereixen, de saber que tornarem. Amb el silenci col·laborador i la mirada atenta de qui deixa entrar a casa seva a algú a qui vol agradar.

Escric això després d’haver compartit alguns “fem un Galaxia?” amb els amics. “Un Galaxia” que, espero mai esdevingui en una caixa vermella per vendre’s com a experiència perquè, l’experiència, no es pot encabir en un temps ni en un únic moment; s’ha d’establir a partir de les emocions compartides i, aquestes, de moment i sortosament, encara no es poden vendre. Escric això pensant en aquelles, lamentablement llunyanes per la pandèmia, memorables sobretaules. De fons, al menjador de casa meva, la tele encesa retransmet el funeral del Duc d’Edimburg. Fenomenal el moment de moure el fèretre des del Land Rover que el transportava, fins a les espatlles de vuit persones que han fet més moviments en un minut, marcials, ordenats, anglesos, que en tot un breakdance.

Cerimònies. Cerimònia: “acte exterior o sèrie d’actes prescrits per llei o costum, en celebració d’una solemnitat”, segons el diccionari de l’enciclopèdia catalana. Solemnitat. Que és el que caracteritza un acte, un esdeveniment o una cerimònia i que, a la vegada, deriva de la paraula solemne, és a dir, d’allò que li dóna fermesa, validesa o compromís a un succés.

Em pregunto per què les nostres celebracions, les de comiat, les de record, les d’homenatge, han d’estar sempre validades per aquesta pàtina de tristor que, obligatòriament, sembla lligada al constructe que hem fet del concepte solemne. Perquè el reconeixement ha d’anar de la mà d’una sobrietat que no és nostra, que no forma part del nostre més íntim dia a dia. No parlo de les més intimes emocions de la pèrdua, evidentment amargues, parlo de la capacitat de resiliència, des de la possibilitat de celebrar el record d’aquell qui falta; de plorar-lo amarats de les historietes compartides, enriolats en un espai convergent de vivències, amb la consentidora sensació d’habitar un lloc comú, per poder recuperar-lo sense la necessitat d’haver d’oblidar-lo ni d’impostar un final postís.

També al Galaxia, algun cop, hem parlat de la mort. Dels finals dels altres i dels nostres propis. De la necessitat d’albirar les nostres “solemnes cerimònies” des dels nostres ulls. De la, en definitiva, por que quelcom que no podrem controlar, faci honor a allò que hem volgut ser, a allò que hem estat. I no puc deixar de pensar, mirant de cua d’ull per sobre la pantalla del meu ordinador, veient a la reina Isabel II observant el fèretre de qui va ser el seu company, que tant de bo els que quedin quan jo desaparegui, decideixin aplegar-se en un senzill ritual de comiat, al voltant d’una taula i amb una llarga sobretaula. Que així sia.

Toni Marcilla
Treballador Social

 

Related Articles

Deixa un comentari

portada-75