Llegia, no fa gaire, un article de la Trinitat Gilbert que reflexionava sobre els grups d’iguals, d’amics, i del significat de l’amistat durant l’adolescència. Entre altres moltes joies, dues frases em van fer retornar al passat. La primera, del pedagog Xavier Ureta deia que,quan l’amic de la infància no perdura, “cal preparar criatures i joves per al dol que suposa la pèrdua de la que semblava una gran amistat”. Em meravella el concepte dol lligat amb aquesta pèrdua. Pena en definitiva i a la que potser, moltes generacions no hem sabut posar nom.
I és que, sovint passa, que després dels anys tenim un gust agre recordant els nostres millors anys. És aquest dol del que parla el pedagog. Que no és més que el record de l’experiència amarga o decepció pel què no ha estat correspost; quelcom que enllaça amb la segona frase que vaig assenyalar al text: “l’estima entre els amics, sobretot en l’adolescència, és admiració mútua pel que són i per allò que imaginen que seran en un futur” (Siri Hustvedt Memòries del futur, Grup 62)
Passa sovint que el què imaginem per al futur, quan aquest és ja present, s’ha esvaït. Passa sovint que els amics que s’asseien a taula ja no ho són i han mutat en “allò de nosaltres” que ja no reconeixem, que ens incomoda, que rebutgem o, fins i tot, ens avergonyeix. Passa sovint que els itineraris personals que vam compartir amb aquells qui creiem nostres iguals, aquells que creiem com a ferma amistat, en algun moment, han perdut els principis compartits, es perverteixen els lligams i es reinterpreten els compromisos.
Weber, diu que en el procés de modernització, es fa el pas de les “societats comunitàries” a les “societats societàries”. Pas que implica que cada vegada tenim més relacions socials “pactades” racionalment en funció d’interessos i de valors. Així, es podia dir que, en la modernitat, gran part de les relacions socials estan “racionalment constituïdes”, d’acord amb els valors i les finalitats. Per contra, tot i no desaparèixer, tenim menys relacions constituïdes sobre la base del sentiment de pertinença a un tot comú (comunitàries), és a dir, fonamentades en l’afectivitat, l’emotivitat i la tradició (accions emocionals o tradicionals).
És part del procés de socialització i d’experiència vital. Però la racionalitat en les nostres relacions socials, sovint, ofega una versió més “romàntica” del concepte amistat amb el que, sota el meu punt de vista, hem de fer un intens esforç per transmetre. En contra ens van les xarxes “socials” i la pseudo-realitat de fotos i filtres i… els dols de les pèrdues. A favor, la capacitat de crear un entorn únic, real, fabricat des de la capacitat de sorprendre’ns, encara, pel discurs de l’altre, en directe, sense assajos, oferint el millor de cadascú; diu Víctor Manuel en una cançó: sé quién son amigos de verdad, sé bien donde están, nunca piden nada y siempre dan. Potser d’això es tracta.
Cal preparar els adolescents pel que suposa la pèrdua de l’amistat, sí; i cal també, que els oferim la nostra pròpia experiència per intentar transmetre que el dol, no és més que la part d’un procés meravellós que ofereix omplir la buidor, amb l’oportunitat de seguir buscant el millor de nosaltres mateixos; perquè què és sinó l’amistat sinó el millor de nosaltres mateixos?
Toni Marcilla, Treballador Social
Deixa un comentari