Llegia, dos dies abans que comencés aquest nou any, una reflexió de l’escriptor Juan José Millás. L’autor, parlava d’aquesta globalització del malestar que ha sacsejat, convertida en acció, nombroses ciutats el passat 2019 i es plantejava la necessitat de què, aquest fenomen, tingués una bandera o un símbol. Proposava ell que, perquè no un paraigua, afegint a l’objecte la seva vàlua com a protecció, tant de l’aigua com del sol: “un trasto multiuso, en fin, una suerte de navaja Suiza, para épocas de desamparo”, deia.
Desempara, això mateix, deixar sense ajut o assistència, desatendre, arraconar, abandonar, negligir… que potser és això el que està trastocant les nostres democràcies? La pèrdua de confiança, la manca d’horitzó, són potser aquests sentiments els que impregnen les nostres quotidianitats, els que ens estan fent sortir al carrer? I, potser també aferrar-nos, en un gest infantil si vols, a la protecció d’un paraigua, d’una massa, d’una comunitat que se sent igualment maltractada?
Una impressió que tal vegada, en els darrers temps, sembla impregnar-ho tot; ens envolta. Vivim immersos en una sensació de desempara compartida, de desengany cap a les institucions representatives establertes i les seves polítiques, que ens empeny a la protesta, a la rabieta més ben dit; que només vol fer patent el descontentament, el desconcert i l’intent d’establir un toc d’atenció, una alerta perquè els ulls dels de dalt, es girin per veure què és el que està passant amb els de baix.
I és que potser, és hora de rellegir el “contracte social” perquè, ni els de dalt són els mateixos ni els de baix ho som, ni parlem el mateix llenguatge; ni ens representem en estructures que defensin els suposats (o no), nous valors que s’exigeixen en aquest, també nou, estat d’indignació permanent fruit de la desempara i de la desesperança.
La desconfiança i el descontent davant un liberalisme que ens prometia menys desigualtat però que, en realitat, ha fet que la majoria social no percebi una millora en la seva situació, i sí una desigual bretxa, en la comparança de millores, amb les dels poders econòmics, ha facilitat aquest esclat que cerca ser un alliberament fet d’indignació.
Tant de bo no caiguem en la falsa confiança de què les nostres expressions de protesta, d’exigència per tal de regenerar els desequilibris, no caiguin en el sac i l’auspici, del populisme que, tinguem en compte, no és més que una nova expressió de les velles estructures que intentem repensar.
M’agradaria pensar que aquest 2020 és, potser, el principi d’una era de transformació del distòpic liberalisme que ha imperat i que, ja, no ens enganya. Potser tenim doncs, l’oportunitat de generar una utopia positiva des del desafiament del nostre descontentament; un horitzó per canalitzar les protestes en una nova consciència de compromís social, més madura, més global, més responsable; la transició a un nou ordre social que parteixi d’una regeneració tan necessària com demandada al carrer, que no es quedi en l’esclat i en la protesta desorganitzada, sinó que es torni en resiliència que ens faci constructors, corresponsables i protectors de la dignitat de les nostres societats… com el paraigua d’en Millás.
Toni Marcilla, Treballador Social
Deixa un comentari