Una revetlla de Sant Joan vaig ser convidat, juntament amb la que comparteix vida amb mi, a sopar a casa d’uns amics. Durant el sopar, els nostres amfitrions ens van confessar que ells no anaven a votar mai. La notícia ens va incomodar força, no tant per l’anunci, sinó per la proclama posterior en favor de no fer-ho perquè “total tots són el mateix”, i per l’estima i fins i tot certa admiració que teníem per ells. Recordo adreçar-me a ells amb to greu, quasi solemne, per dir-los que ho havien de fer; que havien de votar ni que fos per tota la gent que no ho podia fer i que lluitava per poder fer-ho.
Recordo ara això, hores abans d’exercir novament amb aquest dret democràtic i amb aquest deure que, hauria de sentir, estretament lligat a la responsable condició de ciutadà. Ho recordo ara que sé que, demà (ahir pels que em llegiu), no sé a qui votaré però sí a qui no; i no puc deixar d’esparverar-me en pensar que una mica de raó tenien aquells amics nostres.
I és que, més difícil no pot ser aquest any. No parlo ja de les opcions polítiques i del desencís que s’han encarregat de generar en la població amb escreix, amb avarícia diria. Ni parlo que aquestes eleccions, a més a més, són un exercici d’irresponsabilitat contra la salut pública. Ni del xantatge del qual significa no anar a votar malgrat que tots sabem que el nostre vot no servirà per res quan pot transformar-se en l’opció d’un altre partit al qual un no voldria votar i, així, comprovar que els meus amics tenien raó i que la classe política, tot i mostrar-se sempre a la grenya entre partits, si acaben pactant… potser sí que tots són el mateix? No. Estic segur que no, encara que em permeti dubtar-ho.
No, no parlo de tot això. Parlo d’aquest absurd tecnològic que ho impregna tot, que “tant avança” i que quan és tutelat per l’administració, tan poc s’anticipa a les necessitats d’un sistema que continua ancorat a la Revolució Gloriosa de finals del segle XIX, quan es produïren les primeres Eleccions a les Cortes. Parlo de la grotesca incapacitat per establir un mecanisme que, en mig d’una crisi sanitària que ens demana que restem a casa i no interaccionem socialment, no ens avesi a agafar una papereta i introduir-nos en un mar d’aerosols per tal de jugar una particular loto 6/49, per decidir el futur d’un país i…d’uns quants ciutadans que no el veuran. De veritat que no podem transformar la cerimònia sufragista amb tota la telemàtica que ens envolta?
Fa uns anys, no sé en quines eleccions, la dona que mana a casa meva i jo, vàrem decidir fer servir el vot per correu, no recordo a on coi havíem d’anar el dia assenyalat. La qüestió és que, després de sol·licitar el vot per correu en una oficina postal i rebre la documentació necessària amb el certificat d’inscripció en el cens electoral i el de la votació, ens vam tornar a dirigir a l’oficina postal amb la papereta. En arribar, el senyor que ens va atendre va comprovar la documentació i seguidament, ens va demanar la papereta. Papereta que diligentment va situar sobre la balança, per tal de pesar-la. Ho va fer una vegada, dos, tres…i, finalment, va aixecar el cap contrariat, mirant-nos tot dient: “no ho entenc, aquest sobre hauria de pesar més del que pesa, hauria de pesar (…) hi ha cap error?”. Al que vaig contestar, vulnerant el secret de vot en l’exercici del dret de sufragi, que: “hi havia la possibilitat que fos un vot en blanc!?”, al que el senyor va contestar immediatament amb una desena de “perdó, perdó…”
I es que resulta que un pot accedir al seu compte bancari, fer traspassos o transferències, pot entrar en una botiga on-line amb la seguretat de comprar i pagar amb total garantia, facilitat i anonimat, pot entrar a la web de l’Ajuntament i sol·licitar un certificat del padró o pagar els seus impostos i…no pot votar? D’una manera senzilla vull dir, acord amb els temps, no de la “manera senzilla” que ens anuncien els canals d’informació que, després, es converteixen en la gestió d’una identificació o certificat digital vàlid, la d’una signatura electrònica…au! ja m’he cansat.
Segons l’actual llei electoral, el vot en blanc es considera vàlid, sumant-se als vots de les diferents candidatures per fer el repartiment d’escons. La llei d’Hondt, és el sistema de càlcul proporcional utilitzat en el sistema electoral espanyol. Aquest estableix que en cada circumscripció s’exclou, primer a les candidatures que no hagin obtingut almenys el tres per cent dels vots vàlids emesos, de manera que en incloure els vots en blanc una candidatura necessita més vots per aconseguir escó. Una forma de vot que desafavoreix els partits petits perquè la mateixa llei d’Hondt els perjudica a les circumscripcions petites. Però, què voleu que us digui, a part de la meva voluntat per tal que el meu vot en blanc transmeti el meu acord amb el sistema electoral i el meu desacord amb les opcions que m’haurien de representar, si el vot en blanc desfavoreix els partits petits i aquests han de ser PP, Vox i Cs… ja m’està bé; algun més hi hauria de totes maneres.
El més segur és que això ho llegireu quan ja tot estigui dat i beneït, si és que el resultat no depèn d’anunciar-nos que anem a una segona jornada electoral. Si fos així, si sou d’aquesta “calaña” de persones que encara creiem en la necessitat d’articular un sistema ciutadà que respongui a una política absent, si sou d’aquesta forma de gent valenta que sap al que un s’arrisca en anar a votar quan les autoritats sanitàries ho desconsellen i ens engalipen les que ens han de representar, penseu que el vot en blanc també és una opció malgrat, ni el funcionari de correus ho tingui en compte.
Toni Marcilla, Treballador Social
Deixa un comentari