No sé, però cada cop estic més convençut que hi ha un moment en què el temps et cau a sobre de cop. T’asserena, sí, i transforma la perspectiva de les coses, de les grans veritats que, fins ara, creies immutables. Acabo de llegir el llibre d’Alejandro Palomas Esto no se dice i no puc deixar de pensar en el temps, en ell i en la seva mare.
Com la de l’autor, un no deixa de meravellar-se de la mare -la meva vull dir-, a parts iguals que de maleir-se per tot el temps que no l’ha gaudit per culpa del “soroll” que inunda el dia a dia; per tanta cosa accessòria que ha semblat sempre més important que escoltar-la explicant qualsevol menudesa mentre, tros de pa en mà, poleix les restes del primer, deixant el plat relluent, del menú que ens acaben de servir a Calmaestra, a pocs metres de casa nostra.
Nostra, perquè, no sé si us passa a vosaltres, un continua dient del pis de la seva infantesa, del pis de La Maurina, casa seva. Sí, un té la sensació que el temps li cau a sobre quan descobreix en la mare d’un altre, la pròpia i entén la devastadora dimensió d’una absència a la qual ningú no està preparat.
Obro parèntesi per assenyalar a Calmaestra com el nostre personal confessionari. Un lloc habitat diàriament per gent molt diversa, seduïda per una magnífica cuina en un espai acollidor i en el qual encara -m’encanta- et canten la carta a cau d’orella, com si fos un secret que només comparteixen amb tu.
Deixeu-me compartir i que us expliqui la penúltima de la meva mare. Dijous, esperàvem entrar al menjador, quan la porta principal es va obrir al darrere nostre. Tot d’una aparegué una dona, calculo d’edat similar a la de la meva mare, acompanyada de dos homes de la mateixa quinta i abillada d’una manera que, per ser sincer, he vist poc pels carrers del meu barri.
M’atreviria a dir d’aquelles persones que no posarien el peu a La Maurina si no fos per una bona raó -però igual això és un prejudici-; ens va oferir un “perdó” en comptes d’un “bon dia”, que va sonar a una cosa semblant a què sortíssim del davant, que li fèiem nosa per entrar al menjador. La diligent propietària, li va assegurar que en pocs minuts tindria la seva taula reservada a punt, igual què ens ho digué a nosaltres minuts abans.
Jo me la mirava de reüll, tot escoltant el que m’explicava la meva mare; veia la seva cara de contrarietat, desconcertada entre el propòsit i la impossibilitat, poc acostumada al contratemps. Em va fer la sensació que la meva mare ni se’n va adonar.
Minuts després la propietària aparegué al darrera de la barra: “Máxima, enseguida pasáis vosotros, te arreglo la mesa y te aviso”. La meva mare li va respondre que “tranquila, que no tengo prisa, que estoy aquí hablando con mi hijo”. Finalment, vam entrar a sala, havent de sortejar la muralla que conformava la senyora en qüestió i la seva guarnició.
No me’n vaig poder estar i li vaig oferir un sonor i premeditat “perdó” perquè tingués l’oportunitat de girar-se a contemplar com, qui us escriu, cedia el pas a la Máxima per tal que pogués passar al seu davant. La meva mare li va oferir un “gracias”, amb aquella distinció de marquesa impostada que treu de vegades, tan elegant i que tan gran li queda, i jo… em vaig posar a riure.
Busco amb l’ajuda del cercador de Google què és la classe i em topo amb un article de Manuel Vicent del 2010 titulat “Tener clase”:
“No depende de la posición social, ni de la educación recibida en un colegio elitista, ni del éxito que se haya alcanzado en la vida. Tener clase es un don enigmático que la naturaleza otorga a ciertas personas sin que en ello intervenga su inteligencia, el dinero ni la edad. Se trata de una secreta seducción que emiten algunos individuos a través de su forma natural de ser y de estar, sin que puedan hacer nada por evitarlo. Este don pegado a la piel es mucho más fascinante que el propio talento. Aunque tener clase no desdeña la nobleza física como un regalo añadido, su atractivo principal se deriva de la belleza moral, que desde el interior del individuo determina cada uno de sus actos”
Penso en la meva mare així, com segurament devia pensar en ella l’Alejandro Palomas. M’he reconegut i també he trobat a la meva mare en les pàgines del seu darrer llibre. He reconegut l’orgull i la premonició del demolidor gust de la pèrdua. Esto no se dice fa referència a moltes coses, algunes compartides, la gran majoria amagades sota la incomoditat d’una sinceritat que no “es portava”, que no calia. Tracto de recuperar-la ara, aquesta franquesa, abans què em falti i no m’atreveixo.
No me’n en surto a treure segons què, a no desmuntar aquesta petita harmonia que hem construït amb els anys, a qüestionar la meva educació a partir de la seva inexperiència; la mateixa que jo he conegut amb els meus fills, amb més eines segur, però la mateixa.
I he arribat a la mateixa conclusió que tu, Alejandro… que escric per ella. Escric per poder estimar-la millor, malgrat tot i, en definitiva, gràcies a tot.
Manuel Vincent fa una reflexió final en el seu article «Tener clase», parlant de la societat del 2010, que no sé si és gaire diferent de la d’ara, tot dient que: “Este país nuestro sufre hoy una avalancha de vulgaridad insoportable. Pero en medio de la chabacanería y mal gusto reinante también existe gente con clase, ciudadanos resistentes, atrincherados en su propio baluarte, que aspiran a no perder la dignidad”, alguns d’ells -no sé si jo, m’agradaria pensar que sí- ofereixen aquest diari cada mes defensant la dignitat, els drets i les lluites de molts.
Deixeu-me celebrar el reconeixement per part de l’Institut de Drets Humans de Catalunya, que ha atorgat el premi Solidaritat 2022 a Maria Mercè Batlle i la menció especial Mitjans de Comunicació a aquest diari precisament per això, per deixar que algú com jo… pugui parlar de la seva mare.
Toni Marcilla, treballador social
Deixa un comentari