Crec que és la tercera vegada que el meu fill gran m’explica què és el que fa a la seva feina i continuo sense entendre-ho. Sé que, per fer el que fa, es necessiten quatre anys d’estudis i aconseguir un grau en enginyeria informàtica, del que puc deduir que és alguna cosa amb cara i ulls. Ho sé, entre altres coses, perquè els hem pagat la meva dona i jo aquests quatre anys. També sé que la seva oficina és la seva habitació i que en les comptades vegades que hi he entrat, soc incapaç d’entendre la sopa de lletres i números que mostren les dues pantalles que presideixen la seva taula.
Quan acaba d’intentar-me fer comprendre què és el que fa, a partir d’un discurs en el que jo no he deixat d’assentir amb vehemència, com si no hi hagués un demà, m’explica que hi ha empreses del seu ram que comencen a oferir una part del sou en criptomonedes. Aconsegueixo que em desenvolupi una mica més el concepte i se m’engarroten les cervicals de tant assentir, amb el mateix resultat “en mis adentros”: no entenc res i semblo tonto de tant assentir per fer veure que sí.
Arribo a la conclusió que potser m’estic tornant com la meva mare i la relació amb el seu mòbil que, per descomptat, ni té WhatsApp ni el tindrà mai. Perquè, bàsicament, ella es d’”apretar botones” i no de lliscar els dits en un univers canviant de pantalles que, diu ella, la maregen. El que em preocupa és que, tot i que la meva mare té un quart de segle més que jo, començo a sentir-me més a prop d’ella del que voldria i a comprendre aquesta sensació d’estar fora de joc.
Fa dues setmanes que Zuckerberg assegurava que incrementaria el número de joves que utilitzarien els seus productes a partir d’un nou món virtual anomenat metaverso, que va definir com el successor de la internet mòbil. Un nou mon virtual més immersiu, amb ulleres de realitat virtual i totes les “mandangues” que puguem imaginar, o no, per incrustar-nos en una altra realitat.
Segurament la meva filla dirà que això només ho pot escriure un boomer, com jo, que no té Instagram i que es posa de mala llet cada cop que ha de canviar una bombeta a casa o fer un forat per penjar un quadre; perquè el bricolatge, aquella activitat manual que un realitza com a aficionat sense requerir el servei d’un professional, (i per passar-ho bé!), el precursor d’Instagram en definitiva, a casa meva és una heretgia. Però no puc parar de pensar que aquesta dosi diària de felicitat que ens proporciona el reconeixement de la mentida que acabem de penjar embolcallada de filtres i somriures, aquesta necessitat d’immediatesa per ser un like més feliç que fa dos minuts, no pot ser quelcom que faci madurar aquesta societat.
Escoltava fa uns dies uns amics parlant sobre el llibre La conquista de la felicidad de Bertrand Russell. Ha plogut molt des de la seva publicació al 1930, però hi ha aspectes del llibre que fan què pensar. Bertrand Russell assenyalava com a “arrel del mal”, entre les causes de la desgracia, la importància que es concedeix al reconeixement i a la competència com a més gran font de felicitat.
Diumenge passat a El País, una influencer reflexionava sobre l’exposició a TikTok de nens de cinc a set anys i es preguntava com es pot fer entendre a una mare que d’aquí a sis anys el seu bebè serà esclau de les xarxes socials.
No sé si serà que aquesta felicitat, com a necessitat de reconeixement, forma ja part d’un patró d’educació “deconstruït” a partit d’uns estàndards parentals per esdevenir en quelcom més. Un “més” que no sabem ben bé què hi és, definitivament, no existeix; no es pot tocar com els botons del mòbil de la meva mare, ni es pot sentir com el to del teu fill transformant-se en displicència quan percep que un no entén ni un borrall del que li està dient.
Potser, la felicitat només sigui fruit de la realitat? la de veritat, la que no porta filtre, la que és el bricolatge emocional de les nostres vides. La que et pertany a tu i no depèn de la competència amb els altres ni de la boira virtual en la que, potser a hores d’ara, ja ens han perdut. Ves a saber.
Toni Marcilla, treballador social
Deixa un comentari