La meva mare diu que s’ha posat tot molt car i que ha observat que al Carrefour del barri ja no porten tant de material com abans. També em diu que ha decidit comprar la fruita al “moro” que hi ha al costat del Mercadona de la Rambla que, una estona després descobreixo, igual no és “moro” sinó sij perquè, segons la meva mare, porta “turbante”… ves a saber.
Em meravella aquesta capacitat de sincretisme per assenyalar-me la diferència des de la incorporació a la seva realitat d’un nou element, per sobre de qualsevol prejudici, i que només pretén explicar amb una molt personal definició. Em meravella tant com la capacitat de transportar la compra des de la Rambla fins a La Maurina als seus 76 anys; però el cas és que ella diu que compra la poma Royal Gala, la que li agrada, a 0,99€ allà, “al moro”, mentre que al Carrefour estava a 1,65€ i, si ho diu la meva mare… què voleu que us digui: paraula de Déu.
Potser, Yolanda Díaz hauria de tenir-ho en compte, ara que sembla ha arribat a un acord amb Carrefour pel llançament d’una “cistella de compra assequible” amb productes bàsics per “protegir el poder adquisitiu de les famílies treballadores”… que el “moro” o el petit comerç, vaja!, ho té més barato, vull dir.
Quan sortim de fer el menú que ens dediquem un cop al mes per parlar de “les nostres coses”, que és com anomena ella aquests moments, m’agafa de la mà i no la deixa fins que arribem a casa meva, que està a prop del restaurant. És dijous i aquesta cita és un dels meus personals avituallaments per poder acabar una dura setmana.
Fa uns dies, esmorzava amb un amic -una altra provisió d’energia per continuar; em pregunto si no serà que soc un ionqui del menjar, perquè tots els meus bons moments s’emmarquen al voltant d’una taula- i, mentre ens posàvem al dia del retorn a l’acostumada activitat rutinària postvacances, li recomanava un llibre. L’autor d’Intemperie, Jesús Carrasco, em torna a sorprendre amb Llévame a casa. Una novel·la que parla de la família, d’allò que ens uneix i del que ens separa. I així, com que una cosa porta a l’altre, irremeiablement acabem parlant de les nostres mares.
I li parlo d’això, d’aquesta sensació sobtada de sentir la mà de la mare prement la meva. I de com aquesta sensació oblidada, potser una mica incòmode a hores d’ara, em porta a pensar si no serà, només, que aquella nostra cita mensual, és tan desitjada i fruïda per ella que només es pot tancar amb un punt d’orgull, tot agafant la mà del seu fill , «mi Antonio», en els cercles més íntims.
No sé per què us estic explicant això. Suposo que tot bé d’aquest excés “informatiu” a partir de la mort d’una mare a la que precedia un altre -mort i mare-, i a la qual un substantiu que designa una entitat que, semblaria, és del tot absolut, va designar com a reina.
No deixa de ser curiós que algú que, segurament, mai va anar a comprar a un Poundland o a un Tesco -o a un Carrefour- mantingui un país sencer en un estat de semicataplexia. I no deixo de preguntar-me si no serà que és el mateix que nosaltres podem esdevenir a partir de la mort de “la más grande “ o de la Núria Feliu.
Per algú com jo, profundament republicà, però a qui agrada una performance més que a “un tonto un lápiz” o like a pencil more than a fool, posats a ser britànics -que tot sigui dit, forma part de la nostra més ancestral manera de parlar, però que denota una percepció de la discapacitat amb un pla d’inferioritat bastant lamentable- i que, d’altra banda, és incapaç de discriminar la seducció entre el festival d’Eurovisió, el funeral d’una reina o un cònclave per designar a un nou papa (friso perquè arribi el proper que, anticipo, serà molt aviat), lluny del folklore, creu que estaria bé fer una mirada “real” del personatge en qüestió.
Ha mort la mare d’algú, el meu profund respecte, però també l’”establishment” del sistema colonial present a: Índia, Hong Kong, Egipte, Sudan, Kènia, Somàlia, Nigèria, Rhodèsia, Sud-àfrica, Pakistan, Birmània, Malaca, Borneo, Nova Guinea, Singapur, Austràlia, Nova Zelanda, Illes Malvines; i que, amb l’excusa de difondre els valors de la civilització europea, incorporà al seu imperi milions de kilòmetres quadrats, incomptables riqueses naturals i milions d’habitants que, a més a més, constituïren nous mercats per als seus productes.
La informació no hauria d’estirar el xicle de l’anècdota o del sensacionalisme amb què s’arrebossa un regnat de 70 anys tot difuminant la pàtina de l’imperialisme exercit en les seves 15 excolònies o els 36 països més que conformen la Commonwealth. La informació hauria de ser veraç, per sobre de qualsevol artifici i malgrat qualsevol rellevància onírica del que ja no existeix.
A Llévame a casa es parla de Sèneca i de la brevetat del temps. De què no és que la vida sigui curta sinó que més aviat som nosaltres que perdem el temps i de què la durada de la vida depèn de l’ús que en fem: “Haz memoria de cuándo estuviste seguro de tu propósito, cuántos días se desarrollaron como los habías programado, cuándo dispusiste de ti mismo, cuándo permaneció tu rostro inmutable y tu ánimo indemne, qué has hecho en tan largo tiempo, cuántos saquearon tu vida sin que sintieras la pérdida, cuánto se llevó el dolor vano, la alegría estúpida, el ávido deseo, los cumplidos, y qué poco ha quedado de lo tuyo. Comprenderás que mueres antes de tiempo.”
No puc establir millors objectius. Els de Sèneca i els de la meva mare, la meva particular Queen mother… me’n vaig a comprar fruita al “moro” de la Rambla, el del costat del Mercadona.
Toni Marcilla, treballador social
Deixa un comentari