M’ha preguntat si volia la “d’Astra”, si portava el “paper” signat i si era la segona dosi, li he dit que sí. M’ha dit que bufés i gairebé no he notat la punxada al braç. M’ha assenyalat una cadira i m’ha dit que m’esperés allà 15 minuts. Gairebé no he tingut temps de donar-li les gràcies mentre pressionava amb una gasa el lleu rastre que m’ha deixat la vacuna. Però ho he fet: gràcies!, i m’ha somrigut.
M’ha donat temps de comprovar a “La meva salut”, que ja sortia reflectida la segona dosi i he tornat a casa caminant pel mateix lloc que he vingut. De camí he entrat en un Súper de l’avinguda Barcelona; un que té una figura d’una vaca a fora, i he comprat un pot de ras el hanout per fer demà pollastre amb dàtils i orellanes; un de “especies cous cous” segons posa a l’etiqueta, amb la pretensió que em surti com el que fa la mare de la Mounia; i dos enciams.
He refet el mateix camí que he fet 40 minuts abans quan, sortint de casa, no he pogut evitar que em passés pel cap que igual era la darrera vegada que ho feia. Llegia abans d’anar-me’n a vacunar que tenia menys d’una possibilitat entre un milió de patir un “efecte advers trombòtic”. Així que, inversemblantment contaminat per l’excés informatiu de vacunes, d’experts, de gurus i de recomanacions polititzades (ja té tela que fins i tot per això serveixi la política… els d’aquí que et posis aquesta, els d’allà que et posis aquella i al final, sobretot, que la responsabilitat sigui teva signant un maleït document) he decidit agafar-me el dia com si no hi hagués un demà.
I he fet tot allò que m’agrada fer per aquest ordre: anar a tallar-me el cabell (tot i no tenir-lo) i dir-li al Jordi que em vull fer unes metxes; prendre un cafè amb llet a la terrassa del bar de sota l’Esclat, comprar el diari i llegir-lo a casa amb un altre cafè amb llet i després, escriure alguna de les meves bajanades.
Sento ara la necessitat de reescriure el que he gargotejat aquest matí. No em vull posar massa tendre amb el tema, però no puc evitar sentir la necessitat d’agrair ser un dels privilegiats que pugui mirar de lluny aquesta pandèmia. No sé a qui li haig d’agrair. Se m’apareixen moltes persones, tantes com coses fas i a les que dediques un “gràcies” al cap del dia. Tantes com gent, saps, ha estat treballant de fa més d’un any perquè avui em somrigués una infermera.
Segons la socorreguda Viquipèdia, la gratitud és: “un sentiment positiu que experimenta la persona que ha rebut un bé o un favor d’una altra persona. Inclou un deute moral cap a aquella persona i el reconeixement de la vàlua de la seva ajuda. La gratitud reforça els llaços socials, ja que lliga els individus per les seves accions i per tant reforça el sentiment de pertinença. La persona que rep la gratitud millora la seva autoestima, perquè veu valorats els seus actes”.
Em pregunto si ens hem parat a pensar que, en tots els gràcies que hem ofert aquest darrer any, hi ha un deute associat. Si som conscients del supra-mon que ha estat i està treballant per regalar-nos el nostre dia a dia i si hem estat, i si no, si ho serem, suficientment agraïts amb ells. No faré una llista interminable, que cadascú repassi la seva quotidianitat i els seus gràcies. Ni ho resoldré amb un gràcies envers un ens intangible i omnipotent… massa reduccionista.
Els que em coneixeu sabeu que, el que soc, ho soc per una farmàcia (o unes quantes); i que la plenitud d’un futur, ara present, possiblement esdevé d’un inici negat. Trobar una farmàcia, per a mi ha significat la possibilitat de no estar en guàrdia amb el futur, lamentablement incert, al principi de tot, i de proporcionar-me una segona oportunitat.
Alguna cosa hauré posat jo també, està clar; però si d’agraïments sembla que va la cosa avui, i si d’aquesta exigència de reconeixement, de deute moral i de trobar un símbol que pugui aglutinar tot el viscut, estem parlant… deixeu-me que, almenys jo, ho agraeixi prenent com a exemple les farmàcies i a tots aquells que en formen part d’elles.
En el pitjor dels dies d’incertesa, no van tancar mai; recordem-ho. Sense ni tan sols proteccions, van seguir desenvolupant la tasca d’assistència i acompanyament que sempre han fet. Moltes vegades, suplint les carències o les impossibilitats sanitàries del moment. La creu de guàrdia sempre encesa i a l’altra banda… algú sempre esperant.
Crec que és just recordar-ho quan acabo aquest dia que he decidit prendre com si fos el darrer i em ve al cap la meva avia dient-me: “de bien nacidos es ser agradecidos”.
Toni Marcilla, treballador social
Deixa un comentari