[Toni Marcilla] Jo confesso

No Comment

M’agrada abandonar-me davant la pantalla per veure “Sálvame”, el “Sálvame de luxe”, el “Chiringuito de jugones” o escoltar el “Què t’hi jugues” de la cadena SER. Confesso; necessito aquest estat d’aïllament, d’anul·lació sensorial, que em proporciona estar per assumptes dels altres que m’importen poc o res però que em transfereixen la tranquil·litat de ser testimoni d’alguna cosa que, sembla, és tant transcendent com per no poder viure sense ella. Digues-li necessitat d’inhibició, com a suspensió transitòria d’una activitat de l’organisme com és el pensament, mitjançant l’acció d’un estímul adequat… ja us he dit quins són els meus estímuls.

Admiro la capacitat de generar continguts d’una “notícia” o un titular, dedicant tota una tarda de televisió o dues hores de ràdio, sense tant sols, fer més que repetir una possible hipòtesi de quelcom que s’apareix com a transcendent; mentre tot s’esquitxa de plànols de rostres de col·laboradors amb expressions de tragèdia o sorpresa a les seves cares. Em complauen els silencis, els avisos de que “hi ha quelcom que no es pot dir, però que és molt fort”, les sortides de plató en directe per una trucada “urgent”, les llàgrimes en directe… em meravellen. Confesso, sí, m’agrada. Sempre he dit que tinc “alma de cabaretera”, potser també la tinc de “voyeur”. Quan un és capaç de treballar tretze hores seguides, l’únic que demana és que la seva activitat cerebral mantingui un “contínuum” que no impliqui gaire esforç i sigui altament rendibilitzador, esmorteïdor, assossegador de la sensació d’haver viscut una jornada robada a un mateix.

Suposo que és com allò que deia el sociòleg Salvador Giner a “De la alienación y el pensamiento social”; de que en la majoria del casos, l’home modern intenta minimitzar la soledat amb les delícies de la cultura de masses, i no amb l’exercici de les seves facultats raonadores. O potser, com el que deia Marx, de que el trabajador… siente que es él mismo fuera del trabajo, y durante el trabajo se siente lejos de sí mismo”.

Les “misèries” dels altres, són un bon aliment per a apaivagar la fal·lera de tot mortal. Em fascinen els draps bruts de la gent del cor tant com la dels jugadors de futbol. A la majoria d’aquests últims no els conec, haig de reconèixer, i no és una mena d’escapatòria o justificació; amb els altres, amb els personatges del “cor”, reconec amb tota honestedat que començo a desenvolupar preferències com a histrions de capçalera. Els qui fan l’esforç per seguir les meves dèries, saben que m’agrada el futbol tant com les ostres. O sigui, res. I el que és curiós, és que el futbol, al igual que el “cor”, sigui capaç de generar tants continguts a partir del no res i que aquests siguin suportats, de la mateixa manera que en un “Sálvame”, originant-me un interès, a partir d’alimentar la possibilitat intranscendent de que passi alguna cosa que puguem arribar a abillar com a… informació indispensablement necessària o esdeveniment imprescindible.

D’altra banda, no crec que aquesta meva confessió, que faig sense cap mena de pudor reitero, sigui gaire diferent de les pràctiques que desenvolupem a partir del temps que ens proporcionen les xarxes socials, per aconseguir aquest estat d’alelament endèmic, diria jo. Podem entrar al “rainbow world” d’Instagram durant hores per creure’ns que les vides dels demés són millors que les nostres i agrair-los que així sia amb un like; o al de Twitter per constatar que tot és una merda i que mai ningú més que un mateix tindrà la raó absoluta. Per a gustos els colors i, també, les xarxes.

Estic segur que aquests temps en què estem immersos han acompanyat aquesta necessitat encoberta d’anul·lació sensorial que, m’atreviria a dir, gairebé tots practiquem d’una manera o altra. Alguns, fins i tot, l’han transformada en “feina”, aconseguint fer-nos creure que es pot fer política a partir d’un aparador on se’ns atorga justament això… el que volem escoltat o creure; o fent anuncis d’actuacions que, com si de “Sálvame” es tractés, es van alimentant de silencis i titulars, establint un horitzó que no persegueix un objectiu real. L’objectiu no és més que mantenir el plaer d’una fantasia.

Treure el cap per la finestra de les pantalles, d’aquesta realitat impostada que ens ofereixen, pot ser del tot reconfortant si arribem a no perdre el nord. Com a gaudi, com alienació i, també, com alimentador d’egos i necessitat de reconeixement, perquè no? benvingudes siguin. En quarantena deixo si, de tot això, es pot establir una eina vàlida de govern i una gestió acurada d’una política municipal, per posar un exemple.

Fa temps que albergo l’esperança, cada cop més ferma, que el període post-pandèmia determinarà una “primavera global”. Una data que condicionarà la història mundial i que ens avesarà a una efervescència que s’abocarà al carrer, per traduir-se en una necessitat col·lectiva d’expressió humana i de retrobament. Potser ja no caldrà abandonar-se a una pantalla per aquietar aquest estat de permanent escull. Però si no fos així i, sense cap mena de complexos, sempre ens quedarà “Sálvame”.

Toni Marcilla
Treballador Social

Related Articles

Deixa un comentari