Un dels avantatges de treballar de cara al públic és el traspàs d’informació a què un té accés. De vegades és informació que no et pertoca, però, també de vegades, entre treballador i client s’estableix una mena de vincle; una espècie de confiança, que salta per sobre del pacte formal de la transacció comercial o la provisió d’alguna cosa.
És d’aquesta manera, així, sense quasi ni voler, que un es troba històries que potser no voldria escoltar amagades en el formalisme d’una agosarada pregunta, com ara: “… i vostè quina edat té Sra. Paquita?”
I, rere els 76 anys de la Sra. Paquita, un es troba amb la petició de si li faria el favor de portar-li a casa la caixa de 80 bolquers que li ha prescrit el metge. T’ho diu a tu -a mi en aquest cas- que li caus bé i, “en confiança”, perquè no vol molestar els seus dos fills que “prou feina tenen ja ells”. I la Sra. Paquita t’explica que ´3s que resulta que viu a un quart pis sense ascensor, però que també fa unes croquetes que “et llepes els dits” i que “quan vinguis et posaré unes quantes en un tupper”. I, de passada, m’explica que ja van mirar de posar un ascensor i que és del tot impossible perquè el pis és “d’aquells d’abans… dels 70” i que “a una ja comença a costar-li pujar la compra”. Que els seus fills estan mirant ara de posar un “salvaescaleras”, una “mena de cadira elèctrica per poder pujar i baixar els quatre pisos”.
La Sra. Paquita em diu que ella encara està bé i que surt a caminar cada dia, però que pensa en què algun dia, segurament d’una manera fortuïta, pot caure, trencar-se alguna cosa i que llavors “ja l’haurem fotut”. La Sra. Paquita m’explica que li van passar un pressupost per poder instal·lar aquest “artefacte” i que pujava gairebé 20.000 € i que, en una comunitat de 4 veïns “qui coi està disposat a repartir-se aquesta despesa!” i que, amb els seus ingressos inferiors a 12.000 €, m’explica, resultants de la “paga de jubilació més la de vídua”, és del tot impossible.
Li dic a la Sra. Paquita que segur que hi ha algun ajut del qual es pot beneficiar i ella em talla “reees!”, em diu. M’explica que fa dos anys que està apuntada al registre de sol·licitants d’habitatge de l’Ajuntament de Terrassa, perquè ella és conscient de la situació i no vol que “li agafin amb els pixats al ventre”, però que res. I encara té temps per ensenyar-me un paper que treu de la seva bossa. Un paper que em diu que és el que li han contestat els de l’Oficina Tècnica per a la Promoció de l’Accessibilitat de l’Ajuntament de Terrassa, quan la Sra. Paquita els va enviar l’informe tècnic que va elaborar l’empresa a qui van cridar per posar “el trasto”, els ajustaments que s’haurien de fer segons la llei Catalana d’accessibilitat, l’Espanyola i el protocol de Nacions Unides de drets de les persones; tot demanant empara per una situació que vulnera el seu dret i que assenyala la responsabilitat de l’administració segons l’article 35.1 de la Llei 18/2007, de 28 de desembre, del dret a l’habitatge, que conté mesures específiques per fomentar la rehabilitació del parc d’habitatges i d’edificis d’habitatges.
El paper, la resposta de l’Oficina, és aquesta: “Actualment no hi ha subvencions municipals per la millora de l’accessibilitat a les comunitats de propietaris però si n’hi ha alguna de la Generalitat que per accedir cal complir una sèrie de requisits. Aquestes ajudes es tramiten, des d’habitatge Terrassa.”
Jo no li dic a la Sra. Paquita, però a mi em sona com a “busca’t la vida que jo no estic pel tema”, la veritat.
El Pacte Terrassa per a l’Accessibilitat Universal que es va signar el 26 de juliol del 2012, diu entre altres coses que “pel que fa a les intervencions en edificis es contemplen: actuacions en els edificis municipals i també l’assessorament, atorgament de subvencions i informació en el cas de particulars”. Segons la web de l’Ajuntament de Terrassa, l’Oficina tècnica per a la Promoció de l’Accessibilitat és el referent municipal especialitzat per a fomentar l’accessibilitat universal a la ciutat. Un servei que facilita el treball en xarxa i el treball transversal en relació amb l’abordatge de l’accessibilitat universal a la ciutat. Entre les seves funcions principals s’assenyala la d’informar, assessorar i orientar en matèria d’accessibilitat universal i treballar transversalment des dels diferents serveis municipals per facilitar l’accessibilitat universal.
Em pregunto on està en la contesta oferta a la Sra. Paquita, el treball en xarxa, la informació, assessorament i el treball transversal entre diferents serveis municipals. Però sobretot… on està l’acompanyament i el compromís amb els pactes, com ara el de l’accessibilitat universal i en què es tradueixen, en definitiva, davant una manifesta situació de vulnerabilitat.
De vegades penso en l’administració com si fos una croqueta congelada, acabada de fregir, servida a taula. Aparent en la imatge, embolcallada en un arrebossat de paraules i més paraules, i farcida de no res… congelada en la inacció i en el desencís. De vegades penso que la Sra. Paquita, podria ser la meva mare i si no mereixeria que algú es preocupés per la seva dignitat.
Toni Marcilla
Treballador Social
Deixa un comentari