[Toni Marcilla] La salut no es compra amb diners

No Comment

Diu el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, que un teloner és aquell artista menys conegut que actua abans que un altre de més famós en un espectacle, un recital, o quelcom de semblant.

Passa de vegades, en aquests temps que corren, que un té la sensació, sense voler-ho, de ser teloner d’un servei bàsic com tota una sanitat pública que no respon o no pot respondre a la demanda. Passa sovint que algú com el que escriu, quan està al darrere del taulell d’una “botica”, atén les demanades d’allò que es vol obtenir d’aquesta sanitat a la qual no es pot accedir, en aquest mal any en què vivim, sense poder oferir-lo. Passa, darrerament en excés, que les carències de la sanitat pública creen més desesperança i por que no pas la seguretat esperada. Passa sovint, també, que no som bons ciutadans i pervertim els serveis que els altres ofereixen per a la nostra seguretat. Passa sovint que, per posar un exemple, una guàrdia nocturna de farmàcia que resta oberta per assegurar l’inici d’un tractament d’urgència, es converteix en una ampliació d’horari comercial en què algú et pot despertar a les dues de la matinada per comprar una crema pel tatuatge que es va fer ahir. Passa, sovint em temo també, que aquell que coneix l’itinerari de salut d’aquesta ciutat i el segueix davant la impossibilitat de contactar amb el metge de referència, CAP, Urgències CAP, Urgències Mútua Terrassa, topa frontalment amb aquest últim eslavó. Passa sovint que un té la sensació que els ciutadans de Terrassa hem oblidat que Mútua de Terrassa és la proveïdora d’un servei públic en aquesta ciutat, malgrat que s’entestin en el fet que, per tot arreu, ens arribi la propaganda de el que és còmode, segur, fàcil i barato que és pagar per tenir el que ens reconeix com a dret l’article 25.1 de la Declaració Universal dels Drets Humans que garanteix a tota persona el dret a la sanitat, tal com reconeixen també la Carta Social Europea i la Constitució Espanyola.

El 1965, un personatge anomenat Walter Rocco i conegut per moltes generacions com a Torrebruno, amb el que vam créixer molts dels que ara comencem a “peinar canas”, va ser el teloner del concert que els Beatles van donar a la plaça de toros de Las Ventas a Madrid; i, penso jo, no per ser menys famós o més histriònic, ningú no pot negar que ser teloner dels Beatles no deixa de ser tota una carta de presentació, tot un orgull.

Segurament, si ara us explico que una persona molt propera a mi o, millor dit, “sangre de mi sangre” utilitzant el llenguatge del meu anterior article, va ser despatxada del servei d’urgències de Mútua de Terrassa, tot i patir quelcom que comprometia bastant la seva salut i que 48 hores després, el servei d’urgències de l’Hospital de Terrassa CST, va diagnosticar com a colitis ulcerosa que va provocar un ingrés que avui dia encara dura… podeu pensar que tothom pot equivocar-se algun cop a la vida. Però quan la gravetat d’uns signes manifestament evidents, no ha volgut ser considerada, amagant la incompetència sota un estat d’excepció que sembla cobrir-ho tot, jo parlaria més que d’equivocació, d’anormalitat; anormalitat, sí, entesa com a realitat que es desvia d’un patró definit com a normal, especialment quan la desviació comporta algun tipus de disfuncionalitat.

De vegades, un té la sensació que quan més es necessita trobar consol, quan més perdut i indefens estàs, quan no coneixes els significats del que el teu cos està manifestant, quan més necessites que algú amari el teu neguit, es produeix l’envestida; rebotes contra la xarxa que t’ha de protegir i t’inunda aquella sensació de burn-out professional d’aquell qui tens davant; que difumina el que representes, com a objectiu del professional de la salut, i que és capaç de traspassar aquesta síndrome del treballador cremat, escopint-la, menyspreant la teva necessitat.

Crec en la sanitat pública i en els seus professionals. Però també crec en els mecanismes per a la protecció d’aquests per a garantir la provisió d’un servei essencial, bàsic, fonamental.

No vull creure que en aquesta Terrassa que ens toca viure hi ha un proveïdor de serveis sanitaris que és el teloner d’un altre i és precisament per això que us encoratjo a definir estratègies que protegeixin als professionals; perquè són ells els que representen aquest benefici social que destina tots els seus recursos a aquest objectiu de millorar la salut i el benestar de les persones, del que parleu quan presenteu la vostra missió. I, sobretot, perquè no ens podem permetre comprometre el nostre estat de benestar ni l’accés a uns serveis bàsics que, necessàriament, s’han de convertir en el millor de nosaltres mateixos.

Per a Bruno des del més profund de la meva resiliència.

Toni Marcilla
Treballador Social

Related Articles

Deixa un comentari