Quan ens va deixar, ara fa pocs mesos, el director de cinema José Luis Cuerda, vaig llegir un tweet que em va encantar: “José Luis Cuerda era raro y de Albacete. Lo segundo lo sabe todo el mundo, lo primero quizá ni el mismo. Su rareza pudo sobrevenirle de su paso por el seminario: de niño jugaba a decir misa y de mayor coleccionaba objetos litúrgicos”. Jo, que coincideixo amb les rareses del director (tinc sang manxega per part de pare i m’encanta el “folklore” o, millor dit, la litúrgia papal i de la Cúria romana) em vaig sentir profundament identificat amb ell.
José Luis Cuerda era un provocador d’Albacete. Paolo Sorrentino, també, però de Nàpols. El seu darrer treball, la sèrie The new Pope, seqüela de The Young Pope, el manté en aquest camí desafiant i, alhora, tant delator envers l’Església. José Luis Cuerda ho va impregnar tot d’un humor ple d’orgull provincià i molta saviesa sota diàlegs hilarants. Paolo Sorrentino ho omple tot de quotidianitat, de les grans misèries humanes, amagades rere un classista sistema d’influències, que es disfressa amb pompa i es sosté amb un hipotètic poder diví.
The New Pope és aquell tipus de sèrie intel·ligentment folla que, tan bon punt, s’atreveix a plantejar que una actriu com la Sharon Stone, real, sigui rebuda per l’actor John Malkovich, Papa de Roma a la sèrie, per mantenir una conversa sobre dogmes; però més enllà de l’anàlisi de la sèrie (això li deixo a en Xavi Prunera que d’això en sap molt), magistral és la conversa que mantenen tots dos, actriu i Papa, en la que toquen aspectes com ara l’homosexualitat i en la que el Pontífex, tot i no convèncer la convidada, ofereix una interpretació dels fets a partir de la Bíblia, d’una sibil·lina i mestra eficàcia:
“¿No se puede actualizar la Biblia?” pregunta la Sharon Stone; al que respon el “Sant Pare”: “querida, la Biblia no es un iPhone. Todo aquello que puede ser actualizado, como un iPhone, acaba en la basura o substituido por un modelo más caro. La Biblia ha durado muchísimo tiempo y su valor ha cambiado muy poco…porque no se puede actualizar”
Estic gairebé segur que a aquell tipo rar, d’Albacete, li hagués agradat l’últim treball del provocador de Nàpols; perquè la sèrie The new Pope, transporta els grans temes que sempre s’han lligat a l’Església i els trasllada des de l’evidència dels mateixos. No els oculta. Aborda el celibat, l’homosexualitat, el paper de la dona dins l’Església (amb vaga de monges inclosa) i els ofereix amb una “humanitat” transgressora, que xoca amb el gran decorat del Vaticà, on s’inscriu.
El Quiz de la qüestió, en definitiva, és la reflexió que Sorrentino traspassa a l’espectador. Realment: el valor de quelcom està en la seva immutabilitat? És per això, doncs, que perduren dictadures? És per això, doncs, que alguns pobles no aconsegueixen arribar a tenir una llibertat plena, per la inviolabilitat de les seves institucions supremes?
Una societat madura, que ha sobrepassat el pas “del mite al logos” que deien els antics grecs, d’aquella superació del pensament mític davant les explicacions d’un ordre sagrat i religiós per donar pas a l’explicació racional, ha de refusar aquest determinisme.
La voluntat individual, la d’en Cuerda, la d’en Sorrentino, la meva, la de qualsevol persona que cregui que una societat sota un totalitarisme dogmàtic, està cridada a evolucionar, constitueix ja un acte de rebel·lió contra la doctrina dominant; i la negació de la dominació, és llibertat.
El pensament crític qüestiona i relativitza tot allò que pretén ser absolut, determinista. Mal que pesi a alguns, potser la llibertat no és més que mantenir un procés d’actualització del pensament crític. També i en conseqüència, dels absolutismes cloroformitzants.
Podria ser, doncs, que l’elecció del nou president de la conferència episcopal, de perfil moderat, amb maniobres del sector més conservador pel mig i amb escrit crític inclòs contra ell que va aparèixer a les bústies de tots els electors, hagi estat una provocació? Potser algú dels cardenals, bisbes, arquebisbes, va veure de The new Pope? M’agradaria pensar que sí, o no… Perquè, per provocacions, sempre ens quedarà Sorrentino; faber est suae quisque fortunae: cadascú és l’autor del seu destí.
Toni Marcilla, Treballador Social
Deixa un comentari