Quan jo estudiava als salesians, els capellans tenien una dita que repetien de tant en tant: quines tres coses no sap Déu? En què pensa un Jesuïta, quantes congregacions femenines hi ha en el món i d’on treuen els diners els salesians. Espero que no molesti a Déu que afegeixi un altre: què és el que guarda un polític a la seva bossa? Papers, alguna Moleskine, diners, cremes per la cara o… pols?
No sé si recordareu l’assumpte Cifuentes, enxampada en un supermercat filial de la cadena Eroski, mentre s’apropiava de “lo ajeno”, unes cremes cosmètiques amb valor d’uns 40 € i, que segons ella, va ser una cosa involuntària que apareixessin a la seva bossa, quan encara era vicepresidenta de l’Asamblea de Madrid. Sembla que ara, l’Audiencia de Madrid, ha condemnat el supermercat a indemnitzar amb 30.000 € l’expresidenta de la Comunidad de Madrid -tot i que ella reclamava 450.000 €- per no haver destruït i haver permès la difusió de les imatges en què se la veu després d’haver robat, mostrant aspectes que afecten la dignitat i esfera més profunda de la personalitat de la demandant i la vulneració del dret a la intimitat personal, diuen els magistrats.
És veritat que les imatges van provocar la seva dimissió, però també ho és que ja hi havia prou soroll després que es conegués la presumpta obtenció d’un màster de manera irregular a la universitat que té el nom d’aquell rei que ara està a Abu Davi, i també ho és -de veritat vull dir- que segurament la Cifuentes no es va quedar amb una mà al davant i un altre al darrere ni se’n va anar a fer la cua de l’atur.
És curiós com plou sempre sobre mullat i com aquella imatge de la justícia retributiva o reparadora acostuma a acompanyar tots aquells que menyspreen la democràcia i les normes i que estableixen el seu propi ordre, tot disfressant-se d’ella i a partir d’ella, i en detriment dels que no poden pagar el que hauria de ser un dret paritari que prescindís de les possibilitats retributives de qualsevol dels mortals.
Fa l’efecte que, moltes vegades, aquells que haurien de ser exemple, actuen amb una impunitat que es regeix per la supèrbia de creure’s per sobre de la llei perquè, en definitiva, no suporten ser jutjats per altres als quals considera que no són iguals que ells. I així estant, resulta que algú que es presenta com a referent social està situat a la inversa del pensament que representa.
Llegeixo diumenge a Mario Vargas Llosa per partida doble. En una entrevista a El país semanal sosté que detesta el deteriorament, les ruïnes humanes i, d’altra banda, que la seva obsessió quan escrivia les primeres novel·les era no donar al llenguatge preferència sobre les activitats dels personatges. Em sona estrany, doncs, que en el seu article d’opinió del diumenge a El país digui que “lo sorprendente es que en esta época, los países pueden elegir ser pobres o ser prósperos. Por eso, es imprescindible que los países del tercer mundo abandonen las fantasías socialistas” -i acaba preguntant-se- “¿En qué parte ha triunfado el socialismo?”
Em sona estrany dic, perquè el mateix que proposa l’abandó de la fantasia socialista, entenc com a alternativa per esdevenir en un país pròsper, animava el 2021 a votar per la candidata Keiko Fujimori, l’aspirant conservadora a la presidència del Perú, acusada de rentatge d’actius i organització criminal, com la millor opció per “salvar al país de un peligro enorme que es caer en manos del totalitarismo”, i qualificant-la com a “mal menor”.
Que l’ésser humà és contradictori és quelcom que han advertit molts pensadors. Tots tenim zones fosques en la nostra racionalitat perquè, en realitat, som éssers tan profundament emocionals que, conseqüentment, estem plens de contradiccions.
Suposo que és això el que determina el que som, les emocions. Rebia la setmana passada el missatge d’una amiga convidant-me al míting de l’encara alcalde Jordi Ballart, a la FACT. El rebia, per provocar-me, sabedora de la meva poca adhesió.
“Em vaig presentar amb un projecte que va acabar amb quaranta anys de govern del mateix partit” diu, però sense dir que ell mateix va formar part d’alguns d’aquests quaranta anys que ara sembla refusar i que alguns semblen haver oblidat que en va formar part.
Ballart, no sé si aquesta és bona cosa per començar el teu “nou projecte per Terrassa que no depèn de Madrid ni de Barcelona”; recordem-ho per quan les coses no surtin bé i la rèmora sigui l’acostumada: les altres administracions, la resta de partits, els tècnics municipals, el seu propi soci de govern o… la voluntat de Déu o el que ell no sap. “De aquellos polvos estos lodos” que deia aquell.
Toni Marcilla, treballador social
Deixa un comentari