Busimano és el rei de la festa. “Vamoh a bailar!”, “… voy a reír, voy a soñar…”, els grans èxits d’ahir i d’avui. Busimano té solera. Fa gairebé vint anys que va de càmping en càmping. Porta molta guerra a sobre. Sap el que funciona, el que espera un públic entregat després d’un bon sopar regat amb prou alcohol. Atén la demanda del territori que trepitja observant el ritme del personal; un ritme que coneix, que domina. La seva activitat diària depèn del pols que estableix amb el públic; de si és la primera quinzena d’agost o la segona, de si estan cansats. Cosa que pregunta cada deu minuts a partir de l’hora i quart de servei de les dues hores acordades. Cansats. En vacances… forma part de la seva subtil ironia.
Busimano és el “puto amo”, permeteu-me l’expressió. Es permet recordar, entre cançó i cançó, que “fa un mes que no ve al càmping i que es nota”. Es permet dir que ell no té res a veure amb el grup de son cubà que va venir la setmana passada. Que ell “ve perquè pugueu ballar”; que cal que vingui “el Busi” perquè “us mogueu”. Llicències que només algú bregat en l’estiu, en molts estius de música d’estiu, es permet.
Música. No toca cap instrument en directe, ni falta que li fa. Un ordinador Apple, un micròfon, quatre llums de colors i uns bons baffles. Es presenta amb uns pantalons curts de color del corall i una camisa hawaiana amb palmeres en blanc i negre. Això és tot.
M’encanta seure allà on acaba la barra i observar a “el Busi”, des de la finestra sense vidre i de reüll, al bar. Quatre ventiladors daurats amb les aspes de fusta escampen l’aire impregnat de sons. El de la cuina, el de les copes omplint-se de gel, el dels clients amb totes les llengües de babel, el dels cambrers sol·licitant les seves comandes, els seus comptes… Els cambrers, sempre atents, agradables, sol·lícits a qualsevol demanda. Vestits amb un polo verd i pantalons curts. Únic element a la seva elecció. “Estan cansats?” pregunta Busi de nou, i ell mateix es respon que no i enfila un: “mira Sofi, a, a, a …”.
Observo el peu de la copa del gintònic que acabo de demanar i el missatge augmentat a través del vidre, del sotagot. Càmping Las Palmeras: faig un llarg glop. Busi recorda que gairebé ha arribat al 70% de la seva feina, però ningú no l’entén. Somric còmplice entenent el missatge i penso que és un Doctor de lo seu. Un filòsof. Ahir vaig estar a Roses i me’l vaig trobar, a la terrassa d’un hotel. Ningú, excepte els nacionals, posant molt d’interès, poden entendre el que diu fora de les seves cançons. I ningú, excepte els que volen entendre-ho, entenen el que ell vol que entenguis. Ell ho sap i t’assenyala quan ho diu. Et coneix. Sap que has desxifrat el missatge velat que ha enviat, que parles el seu idioma. Igual que assenyala a les dues holandeses, quan canta “falling in love with you”, sabent que elles li retornaran un gest amb les mans, intentant simular un cor.
El cambrer cubà necessita ballar. No és una cosa que faci per amenitzar la nit, ni perquè sigui cubà. Ni una cosa que formi part del seu sou. Per això hi ha el Busi: dues hores, sopar, aigua durant el servei i… el que vulgui cobrar. El cambrer necessita ballar perquè és la seva forma de gestionar aquest infern d’allioli, fricandelas, patates fregides, calamars a la romana, sangries i altres “fritangas” que pugui servir amb un mínim de dignitat i dins del respecte a la salut alimentària.
“Jerusalemaaah iii, no, no lo sé”. Busimano esprem el repertori. M’agradaria preguntar-li si la selecció musical és una cosa fixa o aleatòria. Si és ell l’amo del “tempo” o ho és el públic. Si pot permetre’s acompanyar el seu estat d’ànim i deixar-se portar. O si, per contra, pot impregnar-se de l’ambient i acompanyar-lo, fins i tot potser, modificar-lo.
“Atenció tothom dempeus, anem a cantar… tothom…” “una mano arriba… un movimiento sexi…”; ja hem passat per la Macarena i he presenciat com un grup d’holandesos s’acomiadava fins a l’any vinent. Curiós ritual. Fer-ho amb un fons de “Macarena”, com ho han fet.
Cada any penso que m’agradaria sopar amb els cambrers. Saber què pensen de cadascun dels seus clients. Establir els seus itineraris, els seus paisatges comuns, les seves confluències, les seves similituds, les seves interpretacions, les seves veritats. Sé que el seu somriure sol·lícit tanca una necessitat envers el seu client. La necessitat que aquest, pugui situar aquest moment en un record vívid, agradable, confortable i, més encara… imprescindible. La necessitat de correlació amb la seva sustenta. També. Segurament a partir d’un patró imposat per una direcció, a partir d’un incert panorama a què s’enfronta cada any, durant almenys o com a mínim, tres mesos. A partir de la incertesa de saber si realment aquest any recuperarem tot el que es va poder perdre l’anterior.
Això no dependrà del preu, del moment vital del client o del paratge que puguin compartir. Dependrà de la necessitat que, en algun moment, aquesta experiència viscuda es conformi com una cosa transcendent. Una cosa que sigui necessària repetir.
Ningú recordarà el nom de Busimano o el de la cambrera francesa simpàtica l’any que ve, si un no torna. Ningú recordarà aquest moment si aquest no ha passat a la categoria de record. Busimano és un gran, com ho són els cambrers. Grans de la marca turisme. Grans a convertir un nefast agost a… l’estiu de la teva vida.
Toni Marcilla
Treballador Social
Deixa un comentari