[Toni Marcilla] “Los señores no están”

No Comment

M’agrada la cobertura que La Vanguardia, fa sobre els affaires Vaticans. De fet, m’agrada tot el que fa olor a porprat, a dicasteris, a costumari clerical; “para gustos los colores”, mai millor dit, que deia la meva àvia. També m’agraden les crítiques taurines (que no els toros) del diari El país, el guacamole del Mercadona i la Gracita Morales; no la persegueixo, però si me la trobo fent zàping, m’atrapa.

M’atorrollen, tant o més que em sedueixen, aquests codis, aquests llenguatges de significats que ningú (o ben poca gent) entén en disciplines tan peculiars com la tauromàquia o el govern de la Santa Seu.

La notícia que m’empeny avui a escriure no és cap novetat. Llegeixo amb preocupant fal·lera que un cardenal acusat de corrupció i nepotisme, ha estat castigat pel Papa a no gaudir dels drets del cardenalat; és a dir, mantindrà el títol però no podrà entrar a la capella Sixtina en els propers conclaves. Sembla que aquest home de Déu, que estava a les travesses com a proper Papa, està acusat, suposadament, d’enriquir a la seva família (i no em refereixo a la família cristiana) i d’entregar 100.000 euros en favor d’una cooperativa que, curiosament, és propietat d’un germà seu. Podeu fer qualsevol trasllat de la notícia, per fer-la més propera, amb altres personatges; amb qualsevol altra pàgina del diari, amb corona i sense.

Però la notícia veritable és que, el personatge en qüestió, és un prefecte de la Congregació de les Causes dels Sants. Fenomenal, no? Benvinguts a la part fosca del que ningú no entén. I no em refereixo a fet que aquesta congregació sigui una de les 9 que formen, a la vegada, un dels dicasteris i, a la vegada un altre cop, un dels òrgans de govern de la Cúria Romana. Em refereixo que, aquesta congregació és justament la que supervisa el procés que condueix a la canonització dels sants que inclou, per exemple, l’aprovació dels miracles. Apassionant oi? L’antagonisme està servit.

En idioma taurí, aquesta història es podria traduir per quelcom semblant a això: sorpresa en cuanto salió por toriles. Una presencia impresionante, serio, muy bien armado, de preciosa estampa. Decepcionó en varas, donde manseó, con la cara alta y sin ninguna entrega, y obedeció sin gracia en el tercio de banderillas. Sonaron clarines y timbales, el Papa tomó la muleta y el cardenal se transfiguró. Sorteó las complicaciones de la rueda de prensa con acopio de voluntad, pero no supo o no pudo superar las dificultades de la casta, que es un problema para los que se visten de luces y casi una quimera superarla que obliga a un esfuerzo extraordinario a los toreros y pone a prueba su capacidad, dominio y sentido artístico. (Adaptació de la crítica taurina d’Antonio Lorca: ‘Brujito’, la casta indómita; El país 13/07/2020)

El miracle aquí, segueix sent que el subterfugi d’una creença, continuï donant empara a una institució que actua transgredint uns principis capitals per a la legitimitat de la seva empresa. El miracle aquí, és que les nostres institucions religioses, polítiques, monàrquiques, empresarials… continuïn copsant titulars sense reconèixer els errors o mala praxi. La transparència té com a objectiu establir i mantenir una relació de confiança entre la ciutadania i les institucions qüestionades. Es fa difícil aquesta empresa en què la rendició de comptes, davant de la desafecció social imperant i la malfiança general, es presenta a glopades de populisme; i “cansines” mentides que ningú, semblaria, ja no discuteix. En algun moment haurem de començar a embastar la societat que ens mereixem, potser podríem començar a exigir que l’opacitat no és bona companya de viatge, per molt que ens entestem en “normalitzar” la tragèdia.

El llenguatge de Gracita Morales (amb aquella veu tant característicament aflautada) no era ni taurí ni Romà. Era el que tots entenem a la primera, el que oferia perles com ara: “hay que ver qué cosas tiene el señoriiiito”; però també d’altres com: “mientras no se reparta la suerte no habrá justicia social” (Atraco a las tres de José María Forqué, 1962)

La nostra sort, el que determina que les coses es desenvolupin d’una manera o altra, no depèn de res més que no deixar-nos fastiguejar. Potser només es tracta de mantenir un constant exercici per tal de discernir i exigir una governança acord a uns principis de transparència? “Valor y al toro”.

Toni Marcilla, treballador social

Related Articles

Deixa un comentari

Cicle de debats ‘El futur que volem/2’. Del 22 d’octubre al 26 de novembre