Twitter em recorda avui -diumenge 2 d’abril- que fa deu anys que picotejo dels seus continguts i el nodreixo de les meves paranoies. Em desperta la curiositat la coincidència en trobar la columna de Manel Vincent a El país titulada Qué es un tuit que reflexiona així: “puede ser un acorde de Bach si lo emite un jilguero o un rebuzno que ensucia el aire si lo lanza cualquier asno humano”.
Comença la setmana santa i el folklore religiós intenta impregnar alguns dels espais urbans, abans colonitzats per l’olor de patates braves i ara per l’olor d’encens. No deixa de sorprendre’m la població congregada aquest diumenge a la Plaça Vella, palma en mà, tots engalanats. Em sembla tenir un déjà-vu, amb tota aquella multitud, transportant-me en un altra època. Penso si no serà que tot torna o que les imatges del papa que aquesta setmana hem vist amb la Intel·ligència Artificial (IA) generativa, disfressat amb un abric de Balenciaga o una túnica estampada amb els colors de la bandera LGTBIQ han creat tendència; em tranquil·litza comprovar que no són tots, els que entren després al temple i que tot es quedarà en això, alguna cosa què fer un diumenge. Em tranquil·litza que només sigui això i em corroeix que siguem capaços de congregar-nos en massa per participar d’una performance i no per reclamar una cistella bàsica d’aliments que pugui pagar tothom o una revisió de l’edat de jubilació com estan fent aquí al costat, per exemple.
No sé com anomenar a aquest estat d’atenuació social en què de tot fem crítica i de res fem bandera. Assenyalar els deures i les obligacions de quin ha de ser un comportament exemplar ho tenim tots molt clar. Sota una falsa moralitat, ens afanyem a tractar com a Maria-Magdalenes tot el que surt de la “norma” sense ser honestos amb els nostres propis dimonis potser perquè ningú no els veu i així estant, sembla que ara toca parlar de la que ha decidit ser mare als 68 anys recorrent a un ventre de lloguer. Sembla que tothom es preocupa de la seva capacitat per assumir una maternitat amb aquesta edat, però ningú es pregunta de la idoneïtat d’una persona de 86 per dirigir el pensament dels 1.200 milions de cristians que es calcula conformen els seguidors de l’església catòlica. També sembla que tothom s’esquinça les vestidures, com Caifàs en proclamar-se Jesús de Natzaret fill de Déu, quan s’assabenten que una mare de lloguer només cobra 15.000 € pel servei, però ningú no es pregunta si cobra un sou apropiat ni si és digna, la situació de la dona que viu a casa tenint cura dels seus pares 24/365 que en el millor dels casos cobrarà el sou mínim interprofessional i en el pitjor, il·legalment, molt menys i sense cap cobertura social. De què coi estem parlant?
Deia el diari que algunes esglésies de Madrid estan sortejant treballs per immigrants en precari; llocs clandestins de treball domèstic per evitar, diuen, que caiguin en les màfies del sector. El diari explica que els 40 agraciats del sorteig, en aquest cas i parròquia, es sotmeten a una entrevista per part d’una monja que fa el seguiment de les obligacions d’empleats i de patrons, en la que s’imposen les condicions que el mercat del treball il·legal no regula: si l’empleat està en situació irregular, els patrons han de pagar igualment el salari mínim interprofessional, o sigui 1.080 €, i oferir una assegurança privada i comprometre’s a contractar-la en quant la llei ho permeti -tres anys després de la seva arribada, presentant un contracte d’un any per obtenir una autorització de residència i treball-. Deia Santa Teresa de Jesús que Dios escribe derecho con renglones torcidos, esperem que això no sigui la fal·làcia que tot ho ha justificat i exculpat fins el dia d’avui.
No sé pronunciar-me sobre aquesta pràctica perquè no soc objectiu a l’hora de mirar-me els intermediaris i no sé jo si el fin justifica los medios o si tot val quan un sobreviu en un mar de misèria o en un mar de desesperació… o en un mar de tristesa.
Suposo que tot plegat és una qüestió d’honestedat, de congruència entre els pensaments, els sentiments, les paraules i els actes; Groucho Marx deia que el secret de la vida és l’honestedat i el joc net, si ho pots simular, ho has aconseguit. Un bona frase per un tuit.
Toni Marcilla
Treballador Social
Deixa un comentari