Diu Pilar Eyre en una entrevista que es publicava aquest diumenge passat que quan li va saltar al mòbil la notícia que la infanta Cristina i l’Iñaki Urdangarin “interrompien el seu matrimoni”, va començar a plorar d’alegria i li va explicar a la dependenta d’El Corte Inglés que en aquell moment l’estava atenent. Escriptora i periodista vinculada a la “crònica social“, que és un bonic eufemisme per substituir la veritable activitat, el xafardeig, la Pilar Eyre traspua orgull pel que fa sense cap complex.
Sense cap complex també, jo us diré que em vaig empassar la final del Benidorm Fest en què s’escollia el representant d’Eurovisió pel proper festival. Cor dividit, aquest any haig de confessar, entre el folk gallec gairebé tribal de les Tanxugueiras defensant que no hi ha fronteres i la divertida reivindicació de Rigoberta Bandini amb un crit feminista que homenatja totes les mares davant un enorme pit com a símbol de sororitat.
Suposo que més d’un podria utilitzar la paraula ridícul per definir els esforços d’ambdues activitats: fer del xafardeig una professió o ser consumidor d’un espectacle igual de frívol. Però posats a desmerèixer, dic jo si no valdrà la pena abandonar-se en aquestes arts per trobar el costat més carnal, més autèntic de les nostres raons de ser. Em pregunto si al final, en perseguir la misèria humana dels altres o el seu fracàs, no serà que ens comporta certa dosi de tranquil·litat?
Algú anomena Schadenfreude (terme alemany format per dues paraules, dany i alegria) a aquesta reacció que es podria considerar natural i que no necessàriament està relacionada amb el sentiment de maldat o de males intencions de la persona que ho sent, sinó amb un sentiment de restabliment de l’equilibri, de l’ordre natural. Semblaria que el neurotransmissor que es relaciona amb la recompensa i el plaer, la dopamina, és segregat quan veiem patir a algú desagradable per a nosaltres, com a “premi”. O sigui que, sempre podem justificar aquest plaer per la desgràcia de l’altre com a part d’una riuada hormonal que no podem contenir. Deu ser això.
Marc Aureli deia que la felicitat de la teva vida depèn de la qualitat dels teus pensaments. La felicitat a mi, aquest cap de setmana me l’ha proporcionat una tal Rigoberta Bandini que posant paraules a una cançó, crec ha aconseguit connectar amb un record compartit; ho ha fet sense que puguem contenir un somriure ni que ens puguem treure del cap la tonada. No cal que sàpigues que la cançó és un homenatge a totes les mares, si encara no ho has descobert. Perquè quan un escolta: A ti que tienes siempre caldo en la nevera, tú que podrías acabar con tantas guerras, un no pot pensar en ningú més.
Potser és aquest punt de felicitat el que ens hauria anat bé exportar al Festival (amb majúscula) el més intranscendent, d’altra banda, però més mai vist (183 milions de persones seguint-lo al 2021). I ara que a la fi, aquest any, semblaria hem aconseguit entendre’l, amb un al·legat que té un punt de revolució petarda en la posada en escena i de reconeixement, des d’un pit, des d’una teta que s’emmiralla en la de “la llibertat guiant al poble” de Delacroix, aconseguint fer-nos còmplices, ara resulta que enviarem una cançó que, entre d’altres perles diu coses com ara: Yo vuelvo loquito a todos los daddies, yo siempre toy ready.
Així que només em queda desitjar-li un Schadenfreude, des del meu sofà, a allò que serà el nostre pas pel Festival aquest 2022 i que, amb tota probabilitat, serà igual d’intranscendent que això que llegiu; i molta sort a allò que representa el que hagués pogut passar amb la revolucionaria, ja per mi, Rigoberta Bandini… que 183 milions d’espectadors, de cop, ens reconeguéssim obrint les neveres de les nostres mares, escoltant els seus discursos acalorats del “hay que ver cómo está todo”, sense adonar-nos que un somriure s’ha emportat tota la nostra correcció i que, sense cap vergonya, orgullós, et trobes taral·lejant: Mamá, mamá, mamá, paremos la ciudad sacando un pecho fuera al puro estilo Delacroix.
Toni Marcilla
Treballador Social
Deixa un comentari