[Toni Marcilla] Mitjons i calçotets

No Comment

Els que em coneixen saben que m’agrada el Nadal des de l’any 99, any del naixement del meu primer fill. No per una autoimposició afectiva-paternalista, sinó perquè es va produir al desembre i em va oferir la possibilitat de donar-li un altre significat en aquestes Pasqües. Fins a aquell any, el vaig esperar sempre amb molta, moltíssima, il·lusió. Tanta com candidesa. En aquells dies d’infantesa tot al voltant semblava fer-se menys feixuc, més agradable, tot canviant de sobte. Els dinars es convertien en altra cosa, més saborosa i amb més companyia, tot i que igual continuava faltant algú any rere any. I els reis portaven el de sempre: mitjons i calçotets i alguna tonteria que no s’assemblava en res al que jo acostumava, secretament, a esperar (ja no ni a demanar). Això de les “cartes als reis”, demanar a la carta vull dir, no es feia en la meva infantesa. A veure, enteneu-me, de petit no vaig ser Oliver Twist, però potser vaig ser el primer capità Calçotets… pels regals i per calçasses.

Algú com jo, que acostuma a mirar enrere i agrair el que té avui (sempre em quedarà el dubte de si també ho faria si no hagués estudiat en una escola religiosa), que sap què és el que significa el Nadal com a religió i com a folklore, s’atreveix ara a dir que si hem pogut estar sense futbol (alguns com jo, tota la vida) durant gran part de la pandèmia que ens està assolant, també podem prescindir del Nadal.

Hem repetit fins a la sacietat allò que el que hem viscut ens farà millors i, a hores d’ara, posaria la mà al foc que, algú, en algun lloc, ja està buscant una altra mentida per agafar-la com a leitmotiv en els dies que vindran. És veritat que ens delim per la necessitat del contacte físic directe, després de tanta restricció als costums més arrelats. Però potser és hora ja de deixar-nos d’artificis i començar a assenyalar que el que és realment important, no és el Nadal d’aquest any, sinó… assegurar que n’hi hagi un l’any vinent.

Diu la Constitución Española establint-ho en el seu article 16,3, que «Ninguna confesión tendrá carácter estatal. Los poderes públicos tendrán en cuenta las creencias religiosas de la sociedad española y mantendrán las consiguientes relaciones de cooperación con la Iglesia católica y las demás confesiones».

Podríem dir, doncs, que estem en un país “aconfessional”? El nostre Estat no s’adhereix i no reconeix com a oficial cap religió en concret, encara que pugui tenir acords amb certes institucions religioses?

Si és així, si el nostre Estat no reconeix com a oficial cap religió, que algú m’expliqui per què és el mateix Estat qui es dedica a abillar-se desembre i gener, promocionant quelcom que, en definitiva, proclama l’oficialitat de la doctrina de l’església catòlica i el reconeixement als seus ritus acompanyant-la amb un efímer “Port Aventura” de llums, reis, patges i martingales que es financen amb diners públics. Perpetuant un “esperit nadalenc” que guarda molt poques semblances amb el que, en teoria i segons la doctrina oficial que l’acompanya, hauria de ser; promovent la necessitat de consumir a “lo grande” i en pocs dies si el que es vol és ser… feliç?

Semblaria que sí, que estem en un país aconfessional, però… no pas laic. Potser és aquest el problema; que encara no hem arribat a l’emancipació com a Estat, a prescindir de qualsevol organització o confessió religiosa.

I dic jo que, en aquests dies de càbales i traumes per poder o no “salvar el Nadal”, potser hem oblidat que el que ens fa éssers humans no és més que una barreja de característiques com ara una gran capacitat intel·lectual, una curiositat infinita, flexibilitat, adaptació, socialització i, en definitiva, una capacitat per entendre i dominar l’entorn? I si ens hem de reunir, si hem de socialitzar, què no podem fer-ho igual quan puguem dominar aquest entorn, quan més ens vingui de gust i amb tots aquells que vulguem?

I, apel·lant a aquesta gran capacitat intel·lectual que, sembla, tenim tots plegats, potser ja no caldrà que el dia de la cita es “digui” Nadal doncs, ni que entatxonem les múltiples trobades en uns pocs dies. El dos de febrer serem, amb sort, igual de feliços que el 24 de desembre. Aprofitem l’“oportunitat” d’aquest malson que vivim per oferir-nos un dia en família i amics (la part de la família que podem triar), durant tots els mesos de l’any magre que vindrà. Què més donarà anar a casa del meu cunyat al febrer i a la dels meus sogres al juny, si podem estar TOTS junts quan algú ho proposi.

Total, ja sé que al final, els reis em tornaran a portar… mitjons i calçotets.

Toni Marcilla, treballador social

Related Articles

Deixa un comentari

portada-75