[Toni Marcilla] Per amor a l’art…

No Comment

Mai he tingut una bona relació ni amb l’estiu ni amb les vacances. De petit, gairebé no en vaig tenir de vacances i recordo que el període estival se’m feia interminable. De més gran, vaig tenir la sort que m’utilitzessin com a monitor de casals d’estiu, sense cobrar, en un més d’aquells xantatges psicològics en què capellans i novicis (en algun moment van existir, de veritat) justificaven la teva feina amb paraules com ara: compromís, dedicació, servei a la comunitat i tot un reguitzell de bajanades més. No em queixo, guardo bon record de l’experiència, simplement em pregunto si a hores d’ara, algú s’atreviria a dedicar un mes de la seva vida “per amor a l’art”.

Tot i això, alguna cosa devien instaurar aquells capellans al meu lòbul frontal, perquè vaig perseverar, pel camí de la “filantropia”. Amb uns anys més i amb un tan incipient com paupèrrim poder adquisitiu, vaig dedicar dos estius a anar a l’altra punta del món en un intent, ple de candidesa, per “canviar un món” que l’únic que va fer és canviar-me a mi mateix.

Aquest estiu que ens toca ara, es planteja molt estrany. Per als que tenen una bona relació amb ell, l’oferta d’opcions s’apareix condicionada per la distància, per les constants adaptacions a les normes sanitàries, confinaments preventius i zones d’exclusió. Gent empesa a començar a pensar en local més que en global (i sense haver d’anar a l’altre punta del món per arribar a aquesta conclusió), potser en trauran alguna cosa positiva alhora.

Per als que voldrien i no poden, per la situació econòmica actual, l’estiu està també condicionat; per a moltes famílies aquest estiu no és més que una possibilitat d’una oportunitat per, en el millor dels casos, poder obtenir una compensació econòmica que alleugi la càrrega feixuga dels darrers mesos, d’acomiadaments, ERTOs, tancaments de negocis.

I per altres (vagi aquesta reflexió per als que es queixen d’un any “sense vacances” per no poder anar allà on els passi per l’arc del triomf), l’estiu no és més que un procés clandestí per aconseguir algú que t’exploti. Per a algú que ha estat exclòs pel sistema, donada la seva condició de migrant, amb la incertesa d’una situació que transita entre l’expulsió i la regularització, hi ha un únic horitzó: la marginalitat. Tenim una pandèmia més a «la huerta de Europa», la de l’explotació dels treballadors essencials, dels temporers de la fruita i la de la connivència política europea sobre la situació en què malviuen, ara mateix, a Huelva, Almeria, Murcia, Aragó, Lleida…

Any rere any, aquesta pandèmia d’explotació assola el nostre territori i, any rere any, mirem cap a un altra banda fins que… ens toquen les vacances perquè s’ha confinat alguna zona en la qual s’ha detectat un brot com a resultat, entre d’altres, d’una situació infrahumana de xabolisme, d’amuntegament, de misèria? No és hora ja de veure el que fins ara ens hem negat a veure?, explotació, abús, economia submergida, diner negre, marginalitat, exclusió, permís de residència, essencial, assentaments, temporers, fruita, estiu. Recordem aquest mantra cada cop que agafem la fruita al super. Tenim una responsabilitat social en tot el que passa. Tot i que ens sembli lluny, les maduixes que s’han recollit amb les mans d’un temporer de Huelva, entren al frigorífic de casa nostra. A quin preu les hem comprat? Potser caldrà que aquest estiu ens comencem a fer preguntes, a repensar la nostra complicitat, a explorar què és el que podem fer des de la nostra parcel·la de responsabilitat, ni que sigui… per amor a l’art.

Toni Marcilla, treballador social

Related Articles

Deixa un comentari