No sé com començar aquest article avui. Li he donat voltes durant tot el matí, mentre anava a comprar el diari i, després, mentre el llegia tranquil·lament amb un bon cafè amb llet al costat. He anat rumiant-ho, també, mentre feia les mandonguilles que avui diumenge dinarem i finalment he decidit emmerdar-me en això que ara estàs llegint. Cadascuna de les coses de l’enumeració que acabo de fer em fan feliç. Provoquen en mi un benestar. Efímer si voleu, però mantenen les meves “constants” emocionals. Si no fos per aquestes coses, per totes aquelles amb les quals acostumem a omplir el dia amb petits pics de satisfacció, igual no voldria ni escriure això.
Quan, fa un temps, preparava un curs d’acompanyament emocional, vaig recuperar un llibre d’en Francesc Miralles i l’Hèctor García; al seu llibre Ikigai, els autors conviden a fer-nos alguna que altre pregunta, com ara, perquè ens llevem cada dia? O, quina és la motivació que et treu del llit?
Al Japó hi ha una paraula que descriu la raó de viure o de ser: Ikigai. Tots tenim un Ikigai i l’hem de trobar. És quelcom que reportarà grans dosis de satisfacció i autorealització, diuen els autors; quan descobrim el nostre Ikigai descobrirem el que ens dona valor. Serem feliços quan la nostra vida tingui un sentit, un sentit per a un mateix.
No deixo de pensar en les bessones de Sallent i en quina merda d’asfíxia de vida -ara que sembla que la hipòtesi de l’assetjament escolar agafa volada- les ha portat a desconnectar de tot i que l’única solució possible que els pugui haver passat pel cap, sigui saltar per la finestra.
Les imagino ambdues acompanyant-se cada dia a la tortura diària de la mofa i de l’assenyalament per qualsevol de les coses que puguin fer de la diferència un espai d’irracional brutalitat: per la seva manera de parlar, per la seva identitat de gènere, pel seu aspecte, per la seva roba, per la seva situació familiar… per la seva vulnerabilitat.
Les imagino acompanyant-se en aquesta misèria d’existència que va construir un entorn desbocat, amenaçant i, el que és més increïble, sense cap sentinella que premés cap alarma. Me les imagino parlant després de sopar entre elles, tractant de projectar com adquirir protecció l’endemà, en aquell ambient advers a l’escola, abans d’anar a dormir en el pis ocupat en què sembla vivia la família. Amb les limitacions econòmiques que les envoltaven, immerses en una dinàmica familiar en la qual -potser pensaven elles- els seus eren els “menors” dels problemes que tenien.
Me les imagino enfrontant-se als seus turmentadors i també, com a darrer recurs, forçant alguna situació que potser provocava alguna expulsió que fos premeditadament salvadora del patiment d’ambdues. Decisions preses per algú altre a qui, potser, la vulnerabilitat ajuda a catalogar com a previsible determinat comportament i el prejudici s’encarna en sanció o, simplement, segueix un protocol establert i s’escapoleix del seguiment superat per la feina. Ves a saber.
A “toro pasado” és fàcil buscar culpables, però continua sorprenent que ningú no escoltés els senyals d’alarma que, ara, semblen tan evidents. Jaume Funes diu al seu llibre Quan la vida ens dol:
«Els malestars dels adolescents són el producte d’una relació, d’una interacció entre dues parts (l’escola i l’adolescent, la família i l’adolescent, el grup i l’adolescent) que no acaben d’estar en sintonia. Parlar de malestars d’adolescents suposa referir-se a les dificultats d’encaix d’un mateix, a les dificultats d’encaix amb un mateix, a les dificultats de les relacions entre iguals, a les dificultats que es produeixen per ser en uns espais o en uns altres, a les que es deriven de les seves relacions amb diferents persones adultes o a les que apareixen de les maneres que tenen d’estar i d’actuar en societat. Per raons diverses, seves i nostres, hi ha moments en què l’adolescent no encaixa (…) els nois i les noies adolescents, com nosaltres, els seus adults, necessiten poder explicar-se, sense simplificacions, per què en un determinat moment els salten els ploms i es trastoca tot a la vida.»
Jaume Funes proposa una mirada global que tingui en compte la condició d’adolescent, que escolti i miri de descobrir els seus malestars. Dissenyar una estratègia d’escolta i d’acompanyament que tingui en compte la tríada -família, grup, escola- requereix un esforç, però potser va sent hora de posar-hi remei.
Nietzsche deia que la felicitat és el sentiment que es produeix quan una resistència ha estat vençuda. Quan ens adonem que hem superat allò que d’alguna manera ens oprimia, som feliços. Posem-hi fil a l’agulla.
Toni Marcilla, treballador social
Deixa un comentari