Assistia, dimarts passat, a la xarlotada per tal que progressés la pretesa moció de censura, propiciada per la ultradreta -la que té nom de diccionari- i que ara ha decidit inventar-se a un candidat del qual s’han cansat de repetir que en algun moment va ser comunista, com si això legitimés l’esperpent, presentant-lo com algú independent que qüestiona a un president d’esquerres, com si haguessin estat ambdós en la mateixa comparsa.
Mirava, deia, la nova pallassada de l’ultradreta sense poder deixar de pensar en la cosa portentosa que és la pròstata d’en Tamames en resistir la interminable jornada i preguntant-me, tot i el resultat de la moció, si aquell senyor parlant en un to tan “campechano” haurà propiciat el canvi en el sentit del futur vot d’algú que, com jo, assistia al debat des de casa.
Presentat pel president que té cognom de model, com a “español independiente, de brillante trayectoria intelectual y símbolo de la reconciliación nacional”, la vella glòria de llarga trajectòria i canviant direcció i jaqueta, va mantenir un discurs sorneguer, divertit fins i tot, que va aconseguir el que pretenia, blanquejar, humanitzar –si és que això és possible- a la ultra-derechona a cop de “chascarrillo”. Em pregunto, novament, quantes persones s’hauran rendit als encants de l’espectacle, canviant la seva futura intenció de vot; perquè aquí, som molt de campechanos… ja tots ho sabem.
Sense deixar el tema de la pròstata, que em continua meravellant, acabo de veure una sèrie anomenada El grito de las mariposas que parla de les germanes Mirabal, tres germanes dominicanes que es van oposar al dictador Rafael Leónidas Trujillo i que van ser assassinades l’any 1960. El seu assassinat va donar data a la commemoració del dia contra la violència de gènere a llatinoamerica. Pels que no l’hagin vist ni tampoc hagin llegit La fiesta del chivo de Mario Vargas Llosa, Trujillo va ser un dictador sanguinari que, entre d’altres, tenia l’”afició” de tenir accés a les dones que li venien de gust; dones i filles d’alguns dels seus ministres o funcionaris que eren requerides i obligades per demanda expressa i sota les pitjors conseqüències, a tenir relacions sexuals amb el personatge; “el primer amante de República Dominicana” li deien al sàtrapa, amic de Franco i enterrat a Madrid.
Vaig tenir l’oportunitat de col·laborar amb una ONG que treballava a la República Dominicana durant un parell d’estius i he teixit una relació durant molts anys amb els amics que vaig fer allà. Fa també uns anys, el que us escriu, protestava en un diari perquè, després de llegir La fiesta del chivo, va trobar molt tèbia, paternalista fins i tot, la descripció de la persona que representava el dofí de Trujillo, el següent caudillo de la República Dominicana, el sempitern Joaquín Balaguer, al que alguns descrivien com a home bo i pare de la democràcia i altres van denunciar pels morts provocats en els seus set períodes de govern o les desaparicions, com la del periodista Narciso González Medina el 1994, entre d’altres i que va denunciar Amnistía Internacional.
A voltes penso que, de vegades, acompanyem l’edat amb un paternalisme disfressat d’un fals respecte que esborra tot el que la persona ha significat. No parlo d’edadisme ni de tutela, parlo de condescendència i de què, aquesta, no s’ha de tenir quan estem en un assumpte en el qual ens considerem com a iguals, quan l’edat no eximeix un discurs conscient. Joaquín Balaguer va morir amb 95 anys i el seu darrer govern va ser amb 88 i ningú no pot oblidar la crueltat amb els seus contrincants polítics, els desapareguts o la pobresa en què va sumir el seu país.
Tamames, es va asseure al Congrés a la dreta del pare de la ultradreta i tampoc no podem cobrir amb una pàtina de sobreprotecció, derivada de l’edat, al personatge i molt menys el seu discurs perquè llavors, el consentim i si ho fem… igual estem minoritzant el que està representant, no ho oblidem.
Toni Marcilla
Treballador Social
Deixa un comentari