Fa un temps, vaig tenir la oportunitat de llegir un document anomenat “Pacientes del Estado”. Un reporte etnográfico sobre la espera de la gente pobre. de Auyero, J. (2009). Aquest document parteix de l’estudi les experiències d’espera de la gent pobre en un lloc d’intensa sociabilitat en mig d’una incertesa; és a dir, la oficina central de desenvolupament social a la ciutat de Buenos Aires, el que podria ser en la nostra societat (tot i que aquest estudi es situa en uns anys de profunda depressió econòmica), qualsevol de les oficines de Serveis Socials.
El document sosté que “las experiencias de espera de la gente pobre persuaden a los indigentes de la necesidad de ser “paciente”, transmitiendo el requisito implícito del estado de ser beneficiarios obedientes (del Ministerio de Desarrollo Social, en el cas en qüestió)”
De l’anàlisi d’aquest fet i de les dinàmiques sòcio-culturals d’espera, el document mostra cóm (i perquè) els beneficiaris es transformen no en ciutadans sinó en pacients d’estat.
Des del meu punt de vista, hi ha una relació (fins a cert punt macabra) del concepte d’espera i esperança que impregna tot l’estudi d’ Auyero, J. (2009); l’autor diu que “esperar también puede caracterizar la vida de una comunidad entera” i, és just el terme de “comunidad” el em va fer establir una relació des dels conceptes com ara, doctrina, església, espera-esperança.
Semblaria una “nova” dimensió del significat del mateix concepte: “espera” i fet: “pacient de l’estat”, des d’un altre vessant: “esperança” i el fet: “pacient de la misericòrdia”? Un mateix missatge produït per dos canals diferents dirigits al mateix interlocutor… que afecta als mateixos pobres; la mateixa alienació des d’una altre prisma?
Si seguim, per exemple, a Talavera, P. (2014) en parlar de La dimensión moral en la configuración y evolución histórica del concepto de pobreza, l’autor ens parla de que, en el paradigma clàssic:
«La construcción doctrinal de la categoría de pobreza incluyó un elemento complementario e inherente: el elogio de la misericordia, considerada como un deber general que debían cumplir los ricos y que se materializó en la limosna. La inseparable conexión de ambas realidades produjo un efecto controvertido, consistente en afrontar la dramática realidad de la pobreza exclusivamente desde el ámbito de la caridad y la misericordia. En este sentido, los pobres fueron acogidos (y se acogieron) al favor de la Iglesia Católica y ésta asumió institucionalmente el ejercicio de la caridad, fundamentalmente a través de las órdenes religiosas, reclamando para ello las aportaciones de sus fieles». (p.15)
Aquest “elogi de la misericòrdia” no és pas, també, una forma d’espera? L’acollida dels pobres per l’Església i “l’espera” de la caritat, conformant a l’home en una situació d’arbitrarietat i incertesa, no és pas la mateixa “forma fantàstica” que diu Auyero, J. d’una relació entre el pretès benestar i una entitat superior?
Auyero, J. (2017) diu a La haine.org que:
«Esta lógica de que “todos saben que los pobres deben esperar” es la misma lógica tras la dominación masculina que es conocida como patriarcado. Es visto como algo normal, validado incluso por los evangelios de las iglesias. Algo que está ahí y que ya casi ni cuestionas. Algo inscrito en el orden de las coses, algo no solo natural sino necesario, pues si quieres algo debes esperar». (pp. 2-3)
Els pacients de l’estat i els “pacients de la misericòrdia” comparteixen molts conceptes: control, poder, submissió subjectiva, espera, esperança…
Diu Auyero, J. (2010) que “Hacer esperar a la gente… demorar sin destruir la esperanza… suspender sin decepcionar totalmente, son partes integrales del funcionamiento de la dominación” (p. 1); al que afegiria: i parts d’un mateix fet, la dominació, que es poden presentar amb diferents “vestits”, religió, estat… fins i tot el futbol o el temps.
Però tornem a l’esperança (com a forma d’espera) i a la religió i, a la vegada, lligant-ho amb l’afirmació de Marx, quan diu que “la religión es el opio del pueblo”. La religió com les ideologies, poden ser utilitzades demagògicament pels poderosos par a alienar i manipular a les persones. Quant se situa, per exemple, el concepte de Regne de Deu a la religió catòlica (com a regne de pau, justícia, amor…) només en el més enllà, el que es fa es “vendre” una esperança alienant que tracta de resignar a la gent sota pretext de que, a la vida eterna, es veuran recompensats tots els seus sofriments.
Religió i l’estat han anat agafats de la mà han seguit un mateix itinerari lligat a una mateixa idea…el de la submissió?; Auyero, J. (2017), denuncia un fet que no es pot passar per alt quan diu: “esas esperas no son inocentes; si pierdo tiempo, pierdo también el tiempo de hacer muchas cosas”. (p. 5)
Sense anar més lluny, a casa nostra, a Catalunya, trobem “esperes” que també ens fan “pacientes de estado”, com ara les 325.021 llars que passen fred malgrat el 2013 s’aprovés l’anomenada treva hivernal, com assenyala Baquero, C. (2017); o l’espera a la sanitat pública que ha esdevingut en llistes d’espera, a Catalunya que s’han tornat a incrementar; o la trampa de la crisi i els conflictes entre comunitats i Estat que, entre falta de finançament, transferències, plans de convergència, donants i receptors, l’únic que es segur que traspassen és la responsabilitat i, l’únic que ofereixen com a solució, és… l’espera.
La intenció dels “poderosos” es mantenir al poble tranquil, letàrgic (d’aquí lo de l’opi) i que no es posi en qüestió el Statu Quo de la societat. Per aconseguir-ho utilitzarà tots els mitjans possibles; l’espera, el temps, l’esperança, inclou una religió alienant també. Però no només la religió pot ser utilitzada: les ideologies, o inclús el mateix futbol poden ser utilitzats com a opiacis del poble.
És per això que l’Estat necessitarà de la pobresa i la condició de pobre necessitarà de l’Estat?; perquè, aquest és el suport com diu Auyero, J. “tanto de la dominación de la gente pobre como de sus posibilidades de supervivencia”?
Toni Marcilla, Treballador Social
Auyero, J. (2009) “Pacientes del Estado”. Un reporte etnográfico sobe la espera de la gente pobre. Documento de Cátedra Nº 64, (pp.1-30) Universidad de Buenos aires. Facultad de Ciencias sociales.
Auyero, J. (2017) “Hacer esperar a los pobres es una herramienta de control para el poder”. Recuperat a:
Baquero, C. (2017, desembre,12). Cinc anys sense resposta a la pobresa energètica a Catalunya. El País Catalunya. Recuperat a:
https://cat.elpais.com/cat/2017/12/12/catalunya/1513110785_086799.html
Talavera, P. (2014) La dimensión moral en la configuración y evolución histórica del concepto de pobreza. PERSONA Y DERECHO / VOL. 70 / 2014/1. Recuperat a:
Deixa un comentari