Sé que posar la sexta a la televisió és una trampa, però ho continuo fent. En qualsevol moment et pot atrapar en Miguel Ángel Revilla. Els dissabtes, però, tinc costum d’escoltar-me al personal mèdic i experts que tracten de l’evolució de la pandèmia durant la primera hora del programa, la sexta noche. El conductor del programa avisa que, després, entrevistaran al Revilla (quina sorpresa!), però que ho tenen gravat perquè aquest ha demanat no saltar-se el toc de queda per poder fer-la. I penso que “Revilla” i “entrevista”, són termes antagònics, perquè al Revilla no se l’entrevista, en tot cas s’escolta el seu discurs; i que tenir gravades unes quantes hores d’ell pot solucionar-te qualsevol imprevist i que, jo diria, que no cal ni dir que l’entrevista ha estat gravada. Revilla té l’habilitat de dir el que tothom vol escoltar. Avui parla de la vacuna i de que ell se la posaria el primer si pogués. No puc estar més d’acord amb ell.
No sé perquè, la notícia de que sis de cada deu espanyols esperarien un any per posar-se la vacuna de la covid-19, no em sorprèn. Sembla que francesos i espanyols són els europeus més desconfiats. Deu ser aquest punyetero caràcter mediterrani que ens impregna, el que ens fa actuar com si tot ho sabéssim; de qualsevol dels temes que tinguem al davant, siguin astrofísica o economia, sempre amb la desconfiança de la mà d’un instint primari d’intel·ligència impostada. Suposo que és el mateix que ens fa dir-li al farmacèutic que volem la simvastatina de la caixa verda i no la de la caixa groga. Potser ja és hora de començar a domesticar aquest caràcter mediterrani i començar a aprendre a ser humils, sobretot, quan algú (molts “algú” en aquest cas), segurament amb molts més estudis i experiència que qualsevol dels mortals, està avesat a fer quelcom d’admirable, ja no ni per a tu ni per a mí, sinó per a tota la humanitat.
Aquesta altivesa que ens fa ser tant orgullosos com arrogants, només prové d’una desconfiança forjada en la ignorància. El més greu és que aquesta actitud, a més a més, ens faci projectar en els altres un instint de conservació d’una manera tan miserable. Que els altres es posin la vacuna abans que un mateix no és més que una forma d’egoisme en uns temps que ens demanen sensatesa. Que els altres es posin la vacuna abans que jo, no és més que una forma d’hipocresia maldestre amb la vida dels altres i una manera d’amagar la nostra responsabilitat. No és més que banalitzar el treball dels altres i profanar el reguitzell de morts d’aquesta pandèmia, proclamant un “sálvese quien pueda” com a essència definitòria del nostre caràcter. Ho deia Cervantes a El Quijote, posant les paraules en una carta que don Quijote envia a Sancho Panza com a governador: La ingratitud es hija de la soberbia.
Supèrbia, sí; aquest sentiment de superioritat en front als demés, que provoca un tracte distant o menyspreatiu envers ells. És això el caràcter mediterrani? No vull pensar que sí. I sí, crec fermament que ens hem de vacunar i… que sigui per tot el que s’ha perdut o el que encara es pot perdre, però no perquè ho perdin els altres. No per ignorància ni per supèrbia, per gratitud. Que sigui per compromís i per responsabilitat, que sigui per ser “valents”, per tot el que tenim i no per tot el que podríem perdre. Però que sigui.
El “meu” estimat Eduardo Galeano deia que: quien no está preso de la necesidad, está preso del miedo: unos duermen por la ansiedad de tener las cosas que no tienen, y otros duermen por el pánico de perder las cosas que tienen.
Revilla, sense que serveixi de precedent, aquest cop sí… contigo pan y cebolla.
Toni Marcilla
Treballador Social
Deixa un comentari