[Toni Marcilla] Sartre no tenia raó

No Comment

Una les poques coses que vaig treure de la meva època díscola d’institut, va ser el gust per la lectura. Llegir per plaer, per passar-ho bé, s’aparegué com una epifania. En vaig tenir consciència amb un llibre sobre la dictadura Xilena, “De amor y de sombra” d’Isabel Allende. Després d’aquest, vaig comprar tots els de l’autora.

Entendre que ha d’haver-hi alguna cosa en el que es llegeix que connecta amb la part més íntima d’un mateix i que t’obre a la necessitat de sucumbir a més històries, és el que intento explicar als meus fills, però també als seus educadors.

Sortosament, el currículum de lectures de, per exemple, l’ESO, comença a ser interessant; encara me’n recordo, però, de la feixuga lectura dels “Tres pergamins de Ripoll”; que em perdoni l’autor però dos monjos del monestir de Ripoll en la vida “trepidant” del segle XI, amb cristians i sarraïns (que ja demanarien un procés anterior, d’enculturació, per un adolescent majoritàriament laic), no és la lectura que ha de seduir un jove.

Aquest matí, però, i connectant amb aquestes lectures de “penitència”, he recordat una que, tot i presentar-se així inicialment, no he pogut oblidar mai. Recordo que ens van fer comprar un llibre amb dues obres de teatre. Una d’elles era A Puerta cerrada de Jean Paul Sartre. La vaig devorar. En ella un home i dues dones arriben a l’infern, que no és més que una habitació sense dia i sense nit, sense finestres ni miralls, a on no podran dormir i a on restaran desperts per sempre més. Una tortura psicològica en la qual tots tres personatges, descobriran que estan destinats a ser botxins i penitents, torturant-se mútuament i… eternament; però que a més a més no podran viure els uns sense els altres.

Molt se n’ha parlat de l’existencialisme de Sartre i de què és el que va voler significar en aquesta obra. Hi ha la reflexió que sosté que la tortura més gran que pateixen els protagonistes, més que viure junts és no poder actuar, no poder modificar-se. El que van ser, ho seran sempre.

D’altres pensen que, malgrat les contradiccions i els diferents caràcters que separen les persones, ens necessitem els uns als altres. Els personatges, en un moment en què la porta queda oberta, decideixen escollir quedar-se tancats i junts.

La síntesi del treball de Jean Paul Sartre a A puerta cerrada ens porta al pensament que l’infern són els altres. Les crisis socials es viuen des de la subjectivitat, des de la percepció personal i parcial sobre un assumpte, idea, pensament o cultura. Així, cada persona forma, d’acord amb les seves eleccions a la vida, el seu propi infern i en aquest una privació de llibertat dels individus amb ells mateixos.

Tenim l’exemple en què ens toca viure i, ara, la percepció personal ha d’estar sota la realitat, que ens ordena restar a casa. Ara més que mai ens necessitem els uns als altres, però en la distància. Ens hi va la vida. El pensament individual juga males passades i les “necessitats” es fan més que prioritàries quan hi ha una obligació restrictiva i superior, antagònica als nostres desitjos; però, ho hem de fer. Hem de restar a casa, hem de ser ciutadania responsable.

Demostrem que Sartre no tenia raó. Hem de demostrar que l’infern no està en nosaltres mateixos.

Toni Marcilla, Treballador Social

Related Articles

Deixa un comentari