Diu una cançó de Pablo Milanés, que m’ha ballat pel cap tots aquests dies, així: “no vivo en una sociedad perfecta (…) si alguna cosa me hace sentir ésta, es que la hacen mujeres y hombres”; durant els darrers mesos, entre moltes altres coses, hem assistit a una exacerbació mediàtica de tot el que aquests homes i dones hem pogut fer en pro d’aquesta societat en què vivim. La premsa i els nostres dirigents, s’han encarregat d’assenyalar la “gran” solidaritat de les accions populars. De les mascaretes vam passar a les pantalles protectores i d’aquestes als respiradors i d’aquests a les iniciatives populars per tal de proveir d’aliments a famílies que han perdut tots els seus ingressos, per posar alguns exemples. Sí, la solidaritat és la tendresa dels pobles que deia la poetessa i escriptora nicaragüenca Gioconda Belli… i l’escapatòria de l’Estat per tapar la seva incapacitat, per justificar la seva ineficàcia, afegiria jo.
Quan el danès Esping-Andersen va dibuixar la tipologia dels Estats del Benestar segons el criteri polític, molts autors el criticaren perquè oblidava les trajectòries d’alguns països que l’autor no considerava. De fet, el que li estaven dient és que en el seu esquema interpretatiu s’havia deixat tots aquells països que van desenvolupar tardanament el seu Estat del Benestar, després de llargs períodes de governs autoritaris, i que estan ubicats al sud d’Europa, entre ells, Espanya. Països que comparteixen uns trets essencials comuns: un règim del benestar públic rudimentari i semiinstitucionalitzat, amb baix compromís per la plena ocupació i a on el pes de les institucions característiques de la societat civil i, per sobre de tot, la família, juguen un paper fonamental com a fonts proveïdores de benestar; i jo em pregunto, no esteu fins als bemolls que la família, com la solidaritat a la qual feia referència, siguin una estructura d’estat encoberta? Perquè l’Estat continua comptant amb nosaltres a costa de nosaltres?
I ja no a costa del nostre esforç, sinó a costa del nostre sobreesforç, a costa del nostre compromís, a costa de la nostra honestedat; i com ho compensa l’Estat? Com ho “paga” que siguem els paraigües de qualsevol crisi? Molt em temo que amb més xarop de bastó; perquè tots sabem que el panorama post-Covid-19 es presenta tan desesperant, que a sobre els dóna el recurs perfecte, que els legitima per continuar confiant en el nostre sobreesforç després d’haver assassinat un Estat del Benestar que no era més que una gran mentida, que mai no va existir; “a las pruebas me remito”. L’Estat del Benestar ets tu i soc jo, és la nostra família i, com a tals, així hem de continuar. Proveint o rebent benestar, de o envers aquells que al nostre voltant hi són. No és la “sanitat pública” o la “cartera de serveis socials”, per posar algun exemple, és el lloc, la responsabilitat i el compromís que desenvolupes com a professional en ella. No hi ha fórmules màgiques, no hi ha res més enllà.
He vist la pel·lícula d’Adolfo Aristarain, “un lugar en el mundo”, unes dues o tres-centes vegades. Ahir a la nit, ho vaig tornar a fer. Us la recomano. La pel·lícula va guanyar la Concha de Oro al Festival Internacional de Cine de San Sebastián el 1992 i tracta sobre una parella argentina que, després de viure l’exili a Espanya, amb motiu del cop d’estat al seu país, decideix tornar a l’Argentina amb el seu fill 12 anys, a on formen una cooperativa ramadera. L’arribada d’un geòleg espanyol que busca petroli ho trastocarà tot. Com tot l’univers Aristarain, la pel·lícula ofereix unes profundes converses entre uns personatges cisellats per l’experiència, uns diàlegs aclaparadors, una pulsió de vida, un bri d’esperança i la possibilitat de creure en el que deia Milanés: “no vivo en una sociedad perfecta (…) si alguna cosa me hace sentir ésta, es que la hacen mujeres y hombres”.
I és que, de vegades, penso que ha arribat un moment en què (digues-li maduresa i sense voler ser pretensiós), en la meva relació amb l’Estat, m’agradaria cremar tota la solidaritat que salva aquest país perquè, també els salva a ells. Salva la seva inoperància i la d’unes estructures obsoletes o podrides. No em mal interpreteu, us ho diu algú que creu que estem cridats a retornar, a participar, a prendre una responsabilitat social en aquest projecte de vida en el que estem junts. Potser, només és per sentir-me, per un moment i sense voler fer cap spoiler, com el personatge que interpreta el tan enyorat Federico Luppi, a la pel·lícula; contemplant el magatzem de llana de l’esquila de la cooperativa cremant, justificant la ràbia, tot dient-li al seu fill: “ahora van a tener que empezar de nuevo (…) ya no tienen un carajo que perder”.
Toni Marcilla, treballador social
Deixa un comentari