No fa gaire temps, la paraula influència, o l’expressió tenir influències, estava lligada al fet que hom es podia valer d’alguna cosa perquè hi havia un lligam de coneixença o d’amistat. Alguna cosa que tots hem utilitzat en algun moment a un nivell més o menys “domèstic” (el cunyat que ven sofàs, el veí que arregla ordinadors…). En algun moment, també va evolucionar cap a un altre nivell, convertint-se en una pràctica per a utilitzar la influència personal en àmbits de govern o connexions amb persones que exerceixin autoritat, per obtenir favors o tractament preferencial. Sovint a canvi d’un pagament en diners o espècies, el que es constitueix en un delicte anomenat tràfic d’influències i que comet aquell que, prevalent-se de la seva posició, indueix una autoritat o un funcionari públic a adoptar una resolució injusta en benefici propi o d’un tercer. Podria seguir parlant de prevaricació i acabar per parlar de suborn, però no és la meva disciplina i es tractaria de no avorrir-te massa ara que has fet l’esforç d’arribar fins aquí.
Quan el meu pare tenia uns 16 anys, el metge d’un petit poble de Castella la Manxa, el Dr. Prudencio, li va dir a la meva avia: “el niño no está bien, hay que llevarlo a Madrid”. A Madrid, es va decidir que se li havia de practicar una operació al cor i que aquesta la realitzaria un cardiòleg que va resultar ser el Marquès de Villaverde. Per aquells que els hi quedi prou lluny com per no saber qui era el personatge, els diré que aquest senyor era, aleshores, el “Yernísimo” del dictador Francisco Franco.
Sortosament i contra tot pronòstic (penseu que el cardiòleg va ser acomiadat de l’Hospital La Paz per “vago e incompetente” i s’arribava a dir que “había matado más en La Paz que Franco en la guerra”), l’operació va ser un èxit que, fins i tot, va quedar documentada com una gran fita del sistema de salut del Règim, fent aparèixer el meu pare en un NODO procedint a fer el “saque de honor” en un partit de futbol.
L’alta definitiva, li va donar el mateix Marquès, insistint en portar el meu pare en el seu propi cotxe des de Madrid fins a casa dels meus avis. Fet que va córrer com la pólvora al poble, dies abans de l’arribada, i que de seguida va fer aparèixer els personatges més benestants del veïnat a casa els meus avis per tractar d’inculcar-los la conveniència que, tan alt personatge, fos rebut en algun altre lloc més adient que la humil casa dels meus avis. Desbordada per les insistències i arribant a dubtar de la dignitat de casa seva, la meva àvia va apropar-se fins a la confiança que li proporcionava consultar amb el metge del poble, que li va sentenciar: “¿es que tú te crees que ese hombre no sabe que viene a la casa de unos pobres desgraciaos?”.
L’episodi es va tancar, doncs, a casa dels meus avis; amb un arròs amb pollastre de corral i conill fet per la meva àvia “la sardinera”, a “la lumbre”, servit en una taula en la qual s’asseien els meus avis, el meu pare i els seus dos germans (el meu tiet i la meva tieta), el Dr. Prudencio i el Marquès en qüestió, que van dinar com a marquesos tot i només haver-n’hi un. En acomiadar-se, el Marquès va donar-li a la meva àvia una targeta amb un número de telèfon tot dient-li que l’utilitzés per a qualsevol necessitat que es pogués produir. Amb el temps es va perdre la targeta, les possibles influències i fins i tot el meu pare.
Així, els que van perseguir la possibilitat de tenir tot un Marquès a casa seva i beneficiar-se de la possible influència que s’escauria de la trobada, es van quedar amb un pam de nassos; i aquells que la van tenir a la mà, en algun moment van decidir perdre-la o van extraviar-la per no donar-li importància. Potser per considerar-la llunyana, potser per considerar-la impròpia, potser per no saber com retornar-la.
Deia Elvira Lindo aquest diumenge passat en la seva columna d’opinió a El País titulada “Sálvese quien pueda”, que ens anem assabentant de com un reguitzell de representants públics, alcaldes i més personatges, entre ells la cúpula de l’Exèrcit, van vacunant-se d’amagatotis; avançant-se als vulnerables, als treballadors essencials, als sanitaris que encara estan per rebre la tan esperada vacuna, aprofitant les seves situacions de privilegi per abandonar un vaixell en què ens quedem la resta, esperant el nostre torn per ser rescatats.
D’això es tracta la influència doncs? És això el que significa tenir influències? De passar per sobre de l’altre per alimentar la necessitat individual? D’utilitzar l’altre per esdevenir alguna cosa més, per adquirir béns o renom? Del cinisme, l’egoisme o la infàmia de salvar el cul en una pandèmia per aconseguir una vacuna abans que el teu propi pare?
Jo no entenc la influència d’aquesta manera. L’entenc com a interacció comunitària. Com a suport entre iguals, com a extensió d’aquest lligam de coneixença o d’amistat del que parlava al principi. Com a confort i suport. Com a aquella sensació agradable que li queda sempre a un de poder estar al costat d’algú a qui aprecies i que et necessita, sabent que ell farà el mateix. Digueu-me romàntic o càndid, però per a mi, això és la influència, esdevenir en l’altre el millor d’un mateix.
Toni Marcilla, Treballador Social
Deixa un comentari