De tothom és sabut que a l’antic far west la llei (exceptuant la d’en Lynch, és clar) brillava per la seva absència. Amb el temps, però, l’aparició de sheriffs, marshals, jutges i governadors va fer possible posar una mica d’ordre en aquells territoris i, fins i tot, que qualsevol criminal tingués un judici més o menys just. En el cas d’en Henry McCarty (àlies William Bonney/Billy el Nen), per exemple, quan se’l va detenir a Nou Mèxic per robatori, assassinat i pertinença a banda armada se li va oferir inclús una amnistia si testificava contra altres membres de la seva pròpia banda. Malgrat tot, en Billy no es va creure això de l’amnistia i va fugir. Tres mesos després, però, el sheriff Pat Garrett i els seus ajudants el van trobar a Fort Sumner. Naturalment, el van matar. En Billy havia tingut la seva oportunitat i, malauradament, l’havia desaprofitada.
El cas del Billy el Nen espanyol, en canvi, és molt diferent. D’entrada, l’Antonio González Pacheco no és ni ha estat mai un outlaw, si no més aviat un sàdic exagent de la Brigada Político Social franquista que durant la dictadura es va fer famós per les pallisses i tortures que infligia als seus detinguts (estudiants, activistes, sindicalistes, periodistes…) a les dependències de la DGS. Pallisses i tortures que li van suposar ascensos i medalles i que, en qualsevol cas, van quedar absolutament impunes gràcies a la Llei d’Amnistia de 1977, l’infame i vergonyós Pacto del olvido amb el qual la Transición es cobria les espatlles davant les responsabilitats penals de l’anterior règim.
Ara que ja han passat més de quaranta anys d’aquella desastrosa Transición, però, penso que ja va sent hora d’esmenar alguns errors. De moment ja han tret la mòmia de Cuelgamuros, d’acord, però, a banda del Billy madero, també convindria fotre-li mà a col·legues seus com el José Ignacio Giralte González, el Celso Galván Abascal o el Jesús Muñecas Aguilar i a jerarques fatxes com el Rodolfo Martín Villa, l’Antonio Carro Martínez i el Fernando Suárez González abans que la palmin tranquil·lament al llit. No per res, no, sinó perquè la jutgessa argentina Servini ja fa molt temps que va obrir una causa contra tots aquests criminals i tot el que aquí ha aconseguit són pals a les rodes.
Justícia i reparació, senyors. Mentre no es derogui la llei que empara aquests botxins i no puguin ser jutjats com a qualsevol estat democràtic de debò, Espanya continuarà sent, li pesi a qui li pesi, el far west jurídic d’Europa.
Xavi J. Prunera
Deixa un comentari