La recent mort d’en Diego Armando Maradona (1960-2020) ha reobert, una vegada més, el vell debat de com s’ha de recordar una persona que, a banda de ser un jugador de futbol d’una altra galàxia, també fou un drogoaddicte, masclista, mal tractador i bocamoll de manual. Personalment, ho tinc molt clar. Aquí no hi ha ou ni gallina que valgui. Diego Armando Maradona ha estat una celebritat esportiva pel seu talent natural sobre la gespa. Per les seves genialitats amb la pilota. Pel seu carisma. Per aquell gol contra el Madrid d’Agustín i Juan José. Pel seu memorable pas pel Napoli. Per haver marcat el gol del segle a l’Anglaterra del Mundial del 86 i, òbviament, per haver guanyat aquell preuat campionat. Per tot això, i més, Diego Armando Maradona ha estat una celebritat en el Planeta Futbol i un orgull pel seu país i per tots els que estimem aquest esport. En el meu cas, a més, Diego Armando Maradona va ser el jugador que em va enganxar definitivament al futbol i al Barça quan va fitxar pel club blaugrana aquell ja llunyà 1982. Tanmateix –i tos ho sabem– Diego Armando Maradona fou un home amb una vida plena de llums i ombres. Les llums ja les he esmentades. I pel que fa a les ombres, què us he de dir que no sapigueu: problemes de drogoaddicció, episodis de violència masclista, litigis legals de tota mena i moments de veritable vergonya aliena. Tot i així, insisteixo: Per què és conegut, Maradona? Què és el que li va donar fama mundial? Per què molts argentins i no argentins l’adoren? Per les seves addiccions? Pel seu masclisme? Per la seva vida desordenada? Per ser un bocamoll? Jo crec que no. Jo crec que molta gent l’admira i fins i tot l’adora com una divinitat perquè no hi ha hagut jugador més gran que ell. Ni Pelé, ni Cruyff, ni Zidane, ni Messi. Diego Armando Maradona ha estat, de lluny, el millor de tots. A parer meu i al de molts. I és per això, sota la meva humil opinió, pel que l’hem de recordar. Perquè tot i que la seva vida privada fou un desastre absolut i, inqüestionablement, acabés fent mal a la seva pròpia família, abans d’això, Diego Armando Maradona ja era un geni a la gespa.
I no, no pretenc banalitzar el problema de la droga o de la violència masclista. Només pretenc separar el Diego Armando Maradona jugador de futbol del Diego Armando Maradona en el seu àmbit privat. El Diego Armando Maradona jugador va ser un fenomen inigualable que va donar moltes satisfaccions als afeccionats. Satisfaccions i, en el cas dels argentins, orgull de país. En canvi, el Diego Armando Maradona de portes endins és un personatge que em provoca més aviat llàstima. Llàstima i, alhora, rebuig. Em quedo, doncs, amb el Diego Armando Maradona que em va fer gaudir tant en un terreny de joc. Amb el Diego Armando Maradona que tan bé va saber tractar la pilota. El Diego Armando Maradona que va tractar malament la seva pròpia persona i les seves pròpies dones, millor oblidar-lo. Descansa en pau, pibe!
Xavi J. Prunera
Deixa un comentari