Des de fa setmanes només fan que bombardejar-nos amb la màxima que “mai més tornarem a la normalitat perquè allò que fèiem abans de la pandèmia tampoc era normal”. I sí, hi estic d’acord. Carregar-nos el planeta, per exemple, no hauria de ser quelcom gaire normal en una espècie suposadament intel·ligent com la humana. Tot i així, quan jo prego de genolls i amb un ciri a la ma per un retorn a la “normalitat” el més aviat possible no em refereixo a seguir comportant-nos com abans i a refusar qualsevol reflexió profunda i serena sobre la situació actual. Em refereixo a deixar de parlar d’una vegada per totes del refotut coronavirus i a començar a fer-ho d’altres coses tant o més importants.
Perquè sí, ja sé que aquest maleït virus ha vingut per quedar-se i que probablement d’aquí en endavant haurem de conviure amb ell (o amb d’altres) i prendre una sèrie de mesures de prevenció ja de forma sistemàtica i habitual. Però, insisteixo, el que jo desitjo de debò és que el Covid-19 (o 20, o 21, o 14.835) deixi de ser el monotema. Parlant clar i català, n’estic fins els nassos. Fins els nassos de la xerrameca de polítics, militars i tuitopinadors. Fins els nassos de situacions absurdes, de reaccions miserables i d’accions inútils. Fins els nassos que sempre siguem els mateixos els que haguem de pagar els plats trencats. Fins els nassos que insultin la nostra intel·ligència fent-nos veure que vetllen per nosaltres. I una merda!
Ara que ja m’he desfogat, prego (és un dir) per poder seguir escrivint al Malarrassa de qualsevol cosa que no sigui del punyetero virus. Ho dic de debò. Els meus tres últims comentaris parlen, com no, de la maleïda infecció (com el 99% de tot el que es publica arreu) i ja no tinc esma, ni ganes, ni motivació per seguir-ho fent. Només desitjo que tot això s’acabi d’una punyetera vegada i puguem seguir veient, escoltant, llegint i parlant d’altres coses que no sigui el confinavirus i la mare que el va parir. Amb mascareta, mans netes i dos metres de distància si cal. Però crec que necessitem desconnectar el més aviat possible d’aquesta obsessió, d’aquesta paranoia, d’aquesta psicosi col·lectiva. Ho necessitem, de debò. Si no, prendrem mal. Us havia dit que n’estic fins els nassos del monotema? Doncs això.
Xavi J. Prunera
Deixa un comentari