[Xavi J. Prunera] Hollywood

No Comment

Els que m’acostumeu a llegir en aquest mitjà recordareu que el meu últim article tractava del polèmic rètol explicatiu que HBO Max havia decidit incorporar al pròleg d’una de les pel·lis més conegudes del seu catàleg (Allò que el vent s’endugué) a fi i efecte d’advertir els espectadors que la plataforma no compartia el component racista que, òbviament i per desgràcia, podem trobar en una pel·lícula nordamericana de 1939 ambientada a l’estat de Geòrgia abans, durant i després de la Guerra de Secessió (1861-1865). Doncs bé, amb l’objectiu de continuar indagant en el racisme al cinema durant els anys 40 vaig seguir la recomanació del meu cunyat Toni i, en un parell de dies, em vaig empassar els set capítols d’una interessant minisèrie de Netflix que et fa veure el cinema dins del cinema i que duu per títol, com no, Hollywood.

Insisteixo en el qualificatiu “interessant” i prou perquè, al meu parer, Hollywood no és res de l’altre món. Per un cantó, la trobo excessivament benintencionada i, per l’altre, considero que banalitza o blanqueja en certa mesura l’abús de poder i els xantatges sexuals que molts productors i mànagers van infligir de manera sistemàtica a molts actors, actrius i fins i tot directors i guionistes que es delien per entrar en aquella fàbrica de somnis on tot el que passava fora de la gran pantalla era més aviat obscè, humiliant i malaltís.

Tot i així, Hollywood és una minisèrie d’impecable factura i ambientació que planteja (amb menys encert, per suposat) allò que fa poc Tarantino va formular a Érase una vez en Hollywood. Una ucronia, vaja. Allò que podria haver estat però no va ser. En el cas d’en Tarantino, que l’assassinat de la Sharon Tate per part dels sequaços d’en Charles Mason hagués estat frustrat. I en el cas d’en Ryan Murphy (director, guionista i creador de la minisèrie), que negres i homosexuals es plantessin i reivindiquessin els seus drets en plena cerimònia dels Òscars.

Naturalment, tots sabem que la resolució del conflicte que planteja la minisèrie (i que no us explicaré per no fer-vos spoiler si encara no l’heu vist) hauria estat impossible al Hollywood de principis dels 40. Sobretot perquè els grans avenços en matèries socials s’han acabat assolint amb molt de temps i molta lluita. Picant molta pedra, vaja. Però el que està clar és que sempre ha d’haver-hi algú que doni el primer pas. Algú que s’arrisqui a perdre la partida per defensar uns ideals. I això em duu a pensar, per exemple, que si abans de la Rosa Parks no hi haguessin hagut els precedents de la Claudette Colvin, la Irene Morgan o la Ida B. Wells potser el seu gest de no voler cedir el seu seient a l’autobús a un home blanc no hauria resultat tan reeixit en la seva lluita pels drets civils de la seva raça.

Retornant a la minisèrie, però, em trec el barret davant del Ryan Murphy pel que respecta a fer-nos reflexionar sobre el tema. La Hattie McDaniel ja havia creat un precedent guanyant un Òscar per la seva interpretació d’una serventa esclava a Allò que el vent s’endugué, però… Què hagués passat si no haguéssim hagut d’esperar vint-i-quatre anys a què un altre actor afroamericà, el Sidney Poitier, guanyés novament un Òscar? Què hagués passat si als anys 40 algú s’hagués plantat tant ferm com ho fan la Camille Washington o l’Archie Coleman a la minisèrie? Haguéssim hagut d’esperar quaranta anys a què directors, actors i actrius com l’Spike Lee, el Denzel Washington, la Whoopi Goldberg, la Halle Berry, el Morgan Freeman o el Samuel L. Jackson (per posar tan sols alguns exemples) fossin plenament reconeguts per la seva tasca?

Possiblement, no ho sabrem mai. Però per això serveixen les ucronies. Per fer anar el coco.

Xavi J. Prunera

Related Articles

Deixa un comentari