La mort d’en Kobe Bryant fa poc més d’una setmana ha generat aquests darrers dies una allau de notícies prou significatiu. Premsa, TV, ràdio i xarxes socials han dedicat espais i minuts als seus respectius medis per informar-nos del tràgic accident d’helicòpter i, de retruc, per dispensar-li a l’estrella de l’NBA panegírics, lloances i elogis de tota mena.
No han faltat, però, els que han aprofitat el moment per anar una mica més enllà i airejar un cop més els draps bruts del famós esportista. Com no podia ser d’altra manera, ho han fet –entre d’altres– el Santi Giménez i el Malcolm Otero als “Il·lustres execrables”, una secció del programa de ràdio “Via Lliure” de Rac1 on aquest parell de trapelles acostumen a estripar sense miraments qualsevol personatge públic rellevant (escriptors, músics, actors, esportistes, polítics…) deixant totes les seves misèries al descobert.
D’en Kobe Bryant han explicat moltes coses, però us ho resumiré molt breument. Segons Giménez i Otero, l’ídol dels Lakers era un paio molt egocèntric, un mal company d’equip i, sobretot, un violador que va esquivar la justícia gràcies al seu nom i els seus diners.
Naturalment, no seré jo qui defensi el nord-americà d’aquestes acusacions. En primer lloc, perquè són certes. I en segon lloc, perquè cap violació pot justificar-se de cap manera. El que jo vull reivindicar és el meu dret a admirar qualsevol persona per les raons que siguin independentment de la seva moral, del seu comportament o, fins i tot, del seu historial delictiu. Ja sé que seria molt més fàcil i agraït admirar en Kobe Bryant si hagués estat un home generós, modest i èticament inqüestionable, però és que jo admiro en Kobe Bryant perquè m’agrada el bàsquet i perquè penso que sobre la pista era un autèntic fenomen. No l’admiro per la seva vida privada. L’admiro per tot el que va fer amb una pilota a les mans. Així de senzill. Punt.
Insisteixo: tant de bo tots els escriptors, músics, actors i esportistes que admirem fossin persones irreprotxables. Però si no ho són, no passa res. Centrem-nos en les facetes que d’ells valorem i deixem de banda la seva envergadura humana. Jo, personalment, ja tinc altres referents en aquest àmbit. I la majoria no són, precisament, celebrities.
Xavi J. Prunera
Deixa un comentari