Molt sovint, quan escoltem per qualsevol mitjà una cançó que ens remou per dins o que ens fa recordar un moment emotivament memorable del passat acostumem a dir que aquella melodia forma part de la banda sonora de la nostra vida. I si bé és cert que els records musicals constitueixen una de les pertinences sentimentals més preuades de la nostra vida també és cert que de bandes sonores vitals n’hi ha de tota mena: algunes bones, altres no tant i moltes autènticament horroroses.
La banda sonora de la nostra vida depèn, doncs, dels nostres gustos i de la nostra sensibilitat. I això vol dir que si hem gaudit d’algun tipus d’educació musical o ens hem mogut al voltant de bons referents la nostra banda sonora vital serà, preferències a banda, de certa qualitat artística.
Tot i així, tots som fills del moment o l’època que ens ha tocat viure. Un moment o una època que no hem triat i que, vulguem o no, influeix i molt en la configuració del nostre set list existencial. A la meva banda sonora, per exemple, hi són Queen, els Rolling Stones o l’Elvis, per suposat, però també –per allò de l’època que em va tocar viure– el Camilo Sesto, la Orquesta Mondragón, els Europe i molts d’altres. Total, que la banda sonora de les nostres vides podrà ser millor o pitjor que la de qualsevol altre però del batiburrillo d’inputs musicals, sens dubte, ningú se’n pot lliurar. I el que digui el contrari que llenci la primera pedra.
Tot això em fa pensar en la banda sonora vital del nostre jovent d’aquí a uns anys. Una banda sonora que dependrà dels filtres culturals que ells mateixos vagin adquirint però en la que, inexorablement, hi figurarà el reggaeton, el trap, el rap, el dance i la mare que els va parir. La meva filla, posem pel cas, es torna boja amb el funky i la música disco dels 70 i 80 que de tant en tant li posa sa mare. I estic segur que sempre recordarà amb certa enyorança quan de petita el seu pare la despertava amb el Layla dels Derek and The Dominos, el Livin’ on a Prayer de Bon Jovi o el Wonderwall d’Oasis. Però ella també ha crescut amb tot allò que ara sona a les xarxes, a les emissores i a les discoteques. I tots aquests estils, ens agradin o no, també deixaran una forta empremta al seu set list vital. Així doncs, acceptem-ho i deixem d’estripar-nos les vestidures. Al cap i a la fi, molts dels que ara arrosseguem el mig segle vam créixer amb l’Alaska, el Ramoncín o els Toreros Muertos i hem sobreviscut, no? Ànims!
Xavi J. Prunera
Deixa un comentari