Veient The Crown (l’extraordinària sèrie de Netflix que, de moment, abasta els primers 25 anys de regnat d’Isabel II) resulta inevitable per un servidor traçar certs paral·lelismes i pensar o imaginar com podria ser una sèrie que es plantegés fer quelcom semblant amb la monarquia espanyola. Naturalment, no estic pensant en una sèrie complaent. Ni complaent ni satírica. Estic pensant, senzillament, en una sèrie honesta, imparcial i considerablement fidel amb els esdeveniments històrics com ho és la sèrie de Netflix.
Per molt que ho intento, però, no aconsegueixo imaginar-me un The Crown a l’espanyola. I no ho aconsegueixo perquè tot i que el regnat d’Isabel II (com el de Joan Carles I, per suposat) ha estat ben farcit d’intrigues i escàndols de tota mena el que subratlla i accentua aquesta gran radiografia (que no hagiografia) televisiva de la família real britànica és, sobretot, el que ha de fer qualsevol monarquia per considerar-se a si mateixa plenament democràtica i constitucional: representar simbòlicament el país, mantenir-se escrupolosament neutral davant de qualsevol govern sorgit de les urnes i, si és possible, donar certa imatge de dignitat. Tres principis que fins i tot el més furibund republicà ha de reconèixer en els Windsor. O almenys, en Isabel II.
Per desgràcia, la monarquia espanyola no és ben bé com la britànica perquè si bé totes dues ens costen als respectius contribuents un colló de mico, l’espanyola només representa a uns quants. I no, no només em refereixo als monàrquics. Em refereixo a la dreta arnada de tota la vida, als hereus del franquisme, a l’exèrcit, a les elits, a l’IBEX, a l’Opus Dei, a la Conferència Episcopal, a la Policia Nacional, a la Guàrdia Civil i, en general, a tots els aporellistas de l’estat. Ho va demostrar Felip VI en el seu discurs del 3 d’octubre del 2017 i ho constata cada vegada que arrufa el nas i clava mirades d’odi als que no combreguen amb ell.
Així doncs, més val que a ningú se li acudeixi la brillant idea de versionar “The Crown” en clau borbònica. Us imagineu, si no, com es podria justificar amb un mínim de decòrum la ben guanyada fama de pichabrava de l’emérito? I què me’n dieu de la seva gran afinitat amb el caudillo, de la seva inqüestionable implicació al 23F, dels seus negocis bruts (comissions il·legals), de les seves borratxeres, de les caceres d’elefants o dels seus fills il·legítims? Per no parlar dels fills ultres, del gendre xoriço, de la jove malxinada, del net follonero i de la dona cornuda. El cert és que per un reality show patètic, grotesc i deplorable la família real espanyola donaria joc. Molt joc. Però per una sèrie digna, captivadora i ben parida com The Crown ja us dic jo que no.
Xavi J. Prunera
Deixa un comentari