Érem amics, però no íntims. Potser per això mai vaig saber que estava malalt i, ni molt menys, que la cosa pintava tan magre. Tan magre que tot just dos mesos després d’ingressar a l’hospital per una hepatitis autoimmune, ens deixava definitivament. D’una banda, ens deixava enormement trasbalsats per la seva sobtada mort. I per l’altra, orfes. Orfes de la seva proximitat, de la seva generositat, del seu entusiasme i, sobretot, del seu talent.
M’estic referint –encara no us ho havia dit– al Fernando Marías. Novel·lista, guionista i promotor de tota mena d’activitats culturals. I cinèfil, és clar. Perquè així va ser com jo el vaig conèixer: com un cinèfil més en un grup de western de facebook conversant, si no recordo malament, de Grupo salvaje, la seva pel·li de capçalera.
El que no m’hagués imaginat mai, però, és que arrel d’aquell primer contacte el Fernando acabaria col·laborant amb mi en un projecte en fase embrionària i que s’hi acabaria implicant amb una efervescència absolutament inusitada fins que aquest, per fi, va veure la llum.
El western i un llibre –Grandes Temas del Western– foren, doncs, els ingredients essencials d’una connexió immediata. Els ingredients essencials de tres anys de mails, whatsapps, missatges de veu, missatges de messenger, vídeos i trucades telefòniques mitjançant les quals el Fernando em va ajudar, em va aconsellar i em va animar de forma total i absolutament desinteressada.
“per fi el vaig conèixer a casa de la Rosa Masip amb motiu de la presentació de Al otro lado de la brújula i li vaig fer saber la meva fascinació per Arde este libro, la seva última novel·la. «Xavi, creo que es lo mejor que he escrito nunca», em va dir.”
Com ja us he dit al principi, no érem íntims. Mai vam parlar de qüestions personals ni mai vam traspassar la línia del que ens unia: el cinema, la música, la literatura… la cultura, vaja. Però penso, honestament, que aquests tres anys de missatges virtuals més o menys periòdics abans de poder-nos conèixer personalment van anar forjant, poc a poc, una amistat. Una amistat que, en el meu cas, sempre va anar unida a una admiració per ell del tot incondicional. Encara recordo quan per fi el vaig conèixer a casa de la Rosa Masip amb motiu de la presentació de Al otro lado de la brújula i li vaig fer saber la meva fascinació per Arde este libro, la seva última novel·la. «Xavi, creo que es lo mejor que he escrito nunca», em va dir.
S’en va anar, per tant, en plenitud de facultats. En el seu millor moment creatiu i amb un munt de projectes a mitges. Massa aviat, sens dubte. Però penso, de debò, que el seu millor llegat fou la seva bonhomia. La seva noblesa. La seva humanitat. Ho constata l’allau de comiats i panegírics en honor a la seva persona que he pogut llegir a la premsa i a les xarxes socials i ho constata, per suposat, la meva pròpia experiència. Et trobaré a faltar, Fernando. Molt.
Xavi J. Prunera
1 Comment
Javier Domínguez
16 febrer 2022 - 16:59Estic d’acord amb tu, amb la fascinació amb l’obra d’en Fernando Marías. El trobarem a faltar!