Conec molta gent que pensa que el millor que es podria fer amb La Model seria posar-li una tona de goma 2 als fonaments, fer-la saltar pels aires i edificar habitatge social al solar que en quedés. Ho entenc, ho respecto i fins i tot em sembla una molt bona alternativa. Tot i així, jo prefereixo, sincerament, l’opció que en el seu moment va prendre l’Ajuntament de Barcelona: conservar l’edifici (o una part, almenys), obrir-lo al públic i convertir-lo en un centre d’interpretació de la repressió política i social. En part perquè sóc un ferm defensor de la memòria històrica. I en part, també, perquè trobo molt curiós i paradoxal que una presó que es va dissenyar com a modèlic paradigma de què havia de ser un innovador, modern i funcional centre penitenciari del s. XX (Hotel Entença li van arribar a dir) s’acabés convertint, en canvi, en un modèlic exemple de presó sinistre, obsoleta i massificada. I en un destacat símbol, és clar, de la més pura i dura repressió franquista.
Per aquest motiu, doncs, el meu principal al·licient el dia que vaig trepitjar per primer cop La Model va ser conèixer més de prop la presó on el Josep Tort, el meu oncle avi, va estar engarjolat com a pres polític durant cinc anys i mig. Concretament, del juny de 1939 a l’octubre de 1944. Els anys més durs i sagnants, sens dubte, de la dictadura franquista. Primer, cinc mesos al corredor de la mort, esperant que qualsevol dia els militars se l’emportessin al Camp de la Bota per afusellar-lo o que decidissin escanyar-lo pel salvatge mètode del garrot vil. I després, un cop indultat, complint una condemna de trenta anys. El seu delicte, haver lluitat a la Guerra Civil al bàndol republicà, haver estat membre d’Unió de Rabassaires (sindicat vitivinícola molt proper a Lluís Companys i Esquerra Republicana) i haver-se vist embolicat en una sèrie d’aldarulls al seu poble natal (Santa Margarida i Els Monjos) la causa judicial dels quals (“sembraron el terror marxista” diu) mai va quedar gens clara.
Per més que ho intento, però, em resulta molt difícil imaginar-me com devia ser el dia a dia del Josep a la quarta galeria de La Model durant tots aquells anys. Em resulta difícil perquè es concentren tantes variables adverses al mateix temps que suportar-les totes alhora devia ser una tasca gairebé homèrica. Em refereixo a l’angoixa de qui es veu sentenciat a mort, a l’amuntegament dels presos (fins a dotze dormint capiculats en una cel·la individual de nou metres quadrats) en un centre concebut per a vuit-cents reclusos que n’allotjava més de tretze mil l’any 1940, a les infectes condicions higièniques que es traduïen en malalties de tota mena i que facilitaven que les rates i les xinxes campessin al seu aire i, òbviament, al fred, la calor, la gana i la set que devien patir tota aquella munió de persones castigades -en definitiva- per no haver donat suport a un cop d’estat feixista.
Per si fos poca cosa, caldria afegir un altre element fatídic. La humiliació. La tortura psicològica. La degradació moral. Perquè si bé l’ésser humà és capaç de sobreviure en les condicions físiques més adverses, aconseguir neutralitzar alhora la violència ideològica del torturador/botxí comporta, certament, un esforç emocional titànic. I en aquest context entren en joc personatges com l’Isidro Castillón López, director de La Model i autor de la famosa frase “Un preso es la diezmillonésima parte de una mierda” o el cruel i venjatiu capellà del centre, el Bienvenido Lahoz Laínez, conegut per la seva malaltissa obsessió de convertir els reclusos comunistes al nacionalcatolicisme.
Així doncs, era freqüent que els presos haguessin de participar en totes les celebracions religioses que es duguessin a terme a la capella del panòptic (per Nadal, inclús, fent esperpèntics pessebres vivents) i que, naturalment, cantessin el “Cara al sol” com a colofó de cada acte. De tots aquests actes, però, en destaca un de molt concret. El que es va celebrar amb motiu de la visita a La Model del general Luis Orgaz Yoldi, Capità General de Catalunya, i el seu fidel secretari el Tinent Coronel Emilio Ruíz del Árbol el 20 d’agost de 1939. Una visita que va comptar amb una missa cantada i amb una filípica als presos per part del mateix Orgaz Yoldi. Com a dada anecdòtica, afegir que l’esmentat capitost franquista va fer seva l’eloqüent descripció de l’aristòcrata i intel·lectual feixista Agustín de Foxá Torroba respecte als presos republicans: “Eran una masa revuelta formada por mujerzuelas feas y jorobadas, niños anémicos y sucios, tipos cojos, obreros de mirada estúpida y maestritos amargados y biliosos”. Una descripció realment commovedora.
En fi, que us recomano visitar La Model de totes, totes. Tant si voleu mantenir viva la memòria històrica com si, senzillament, us pica la curiositat o el morbo. Arquitectònicament no és cap meravella, però té el seu què. I recordeu que a banda de presos polítics com el president de la Generalitat Lluís Companys, el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, l’anarquista Salvador Seguí El noi del sucre, l’artista Helios Gómez, l’antifeixista Salvador Puig i Antich o l’activista Lluís Maria Xirinachs, també van passar-hi temporades allà delinqüents tan mediàtics com l’assassí en sèrie Manuel Delgado Villegas El arropiero, el quinqui Juan José Moreno Cuenca El vaquilla, el gangster francès Raymond Vaccarizi, els atracadors Dani El Rojo i Martí Cots, El Rambo de la Cerdanya o el financer mangui Javier de la Rosa. Per la meva part i per raons òbvies, però, em quedo amb el Josep Tort, el meu oncle avi. Un de tants catalans anònims que van pagar un preu molt alt, massa i tot, per defensar la democràcia d’aquest país.
Xavi J. Prunera
Deixa un comentari